La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els contraforts d’espanya
La independència de Catalunya és gairebé impossible”, segons Jordi Pujol. El carismàtic expresident de la Generalitat, tot i que la desitja, sap que la secessió s’enfronta a una Espanya que, en crisi i amb un problema secular d’identitat nacional, és una realitat edificada amb uns contraforts molt sòlids. La dreta és empàtica en aquesta qüestió més enllà de l’electorat del Partit Popular i l’esquerra registra les papallones jacobines a l’estómac, també més enllà del PSOE. Així doncs, el primer contrafort davant la independència catalana consisteix en la convergència política esquerra-dreta que ve reforçada pel tacticisme del PNB al qual l’independentista català l’incomoda perquè ho entén com una emulació cap al concert econòmic, amb una morfologia que planteja dubtes a la Unió Europea i sobre la seva sostenibilitat en l’Estat.
El segon contrafort és gairebé un reflex del polític: els mitjans de comunicació, gairebé sense excepció fora de Catalunya, s’alineen –és lògic– en contra de les pretensions independentistes, encara que alguns tiren del fil federal per trobar una sortida racional i més justa al laberint territorial d’Espanya, mentre que d’altres llisquen pendularment cap a l’Estat centralitzat. Aquest contrafort, tanmateix, no sempre es comporta com a tal perquè determinats mitjans tendeixen a l’alarmisme (apel·len als articles 8 i 155 de la Constitució), i retroalimenten així allò que combaten. Els dos grans partits espanyols s’apinyaran entorn de la revisió en aquesta legislatura del finançament autonòmic, en què s’inserirà el debat sobre Catalunya, donant per fet que una declaració unilateral d’estatalitat pel Parlament resultaria inassumible per a Espanya i per a la Unió Europea.
El món economicofinancer i empresarial, encara que en part discret i sempre temorós d’una sobreexposició pública, ni entén el moment de la reivindicació catalana, ni comparteix en el fons la reclamació independentista, encara que propugna una millora tèc- nica i quantitativa del finançament de Catalunya. Els gestors de les empreses de l’Ibex 35 i el Consell Empresarial de la Competitivitat, amb alguna excepció més aviat silent, s’han pronunciat entre bambolines per l’statu quo actual en espera d’un veredicte democraticoelectoral que els permeti visualitzar amb aritmètica la correla- Una declaració unilateral d’estatalitat de Catalunya és inassumible per a Espanya i per a la UE ció de forces a Catalunya. La declaració de Juan Rosell, president de la CEOE, divendres passat, va ser ortopèdica i va apostar per l’equidistància amb biaix reformista i per mantenir “el cap fred”.
La irrupció del Rei en aquest debat delicat en un format impropi (un comunicat al web de la Casa Reial) i amb un llenguatge inadequat (“perseguir quimeres”) no obsta la transcendèn- cia política de la iniciativa del Monarca, que estaria ajustada a la moderació i arbitratge institucional que la Constitució li atribueix, però que s’ha d’implementar amb un perfil baixíssim: el d’Albert II, rei dels belgues, que va evitar fa uns mesos la ruptura entre valons i flamencs. La necessitat de la Corona de rehabilitar-se després d’uns episodis del seu titular criticats severament per la ciutadania ha fet malbé l’oportunitat interventora de Joan Carles. Però el Rei continua sent una referència potentíssima. I més en aquest assumpte.
La inserció d’Espanya en la Unió Europea i en l’euro és l’última ràtio contra el secessionisme: una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea i de l’euro i la seva integració a mercè d’una decisió unànime dels actuals estats membres, entre els quals, l’eventual Espanya escapçada. Aquest és el contrafort espanyol de més capacitat dissuasiva per a una Catalunya de vocació europea i, en el supòsit extrem de secessió, provocaria un traumatisme català que s’uniria a l’últim contrafort espanyol: els ciutadans de Catalunya que no volen deixar de ser espanyols i que mantenen la seva doble identitat, que n’hi ha i són molts.
Un cop exposat tot això, hi ha un element de la catalanitat que no s’acaba de comprendre: el sentimental. Així ho explicitava Cambó en el seu llibre Per la concòrdia: “A Catalunya el separatisme és més un sentiment que una convicció, i és, essencialment, un sentiment reflex”. I advertia: “Recordeu que el separatisme doctrinari va néixer en moments d’exasperació i escepticisme”. Davant aquest diagnòstic tan precís i autèntic, els arguments econòmics i els jurídics –els catalans independentistes ja saben que la independència no seria un negoci precisament–, tot i que s’han de manejar, no han de conduir a error perquè ens estem movent en el terreny de l’intangible. I davant la tempesta emocional de la identitat incompresa, determinades raons sonen a coartades o a excuses. Encara que no ho siguin.