La Vanguardia (Català-1ª edició)
Qui tindrà el nen?
Una part de les dones reclama més control sobre el que passarà
Ai, el part. Aquest esdeveniment únic que s’acaba amb el començament d’una nova vida. Aquest procés inexorablement dolorós i gairebé sempre feliç. I brut, amb sang, aigües tèrboles, orina, excrements, crits, cansament i postures gens elegants. La vida mateixa.
Però quan els habitants d’un país donen per fet que el naixement dels seus fills es desenvoluparà amb tota la seguretat, atesos per tota la tecnologia, higiene i professionalitat imaginables, la demanda que creix entre els ciutadans, especialment entre les ciutadanes, és que tot sigui una mica més natural i que el sistema els torni el poder. Perquè, a veure, qui el tindrà, aquest nen?
I tot és a internet. La recuperació del poder i el protagonisme d’una cosa que fan les dones, parir, apareix tan bon punt poses els dits al teclat. Després, tota classe de dades sobre el que suposa cada intervenció dels metges i els hospitals, la cascada de problemes que se succeeixen així que varietats de part possibles per estudiar l’experiència del dolor. I un dels aprenentatges de la seva investigació és que el dolor no es viu igual quan s’està acompanyat en un sentit ampli (informació, suport), que aquesta és la principal variable. “La comprensió i gestió de les emocions és una de les nostres tasques pendents”, reconeix la llevadora res-
El que fa més por és el dolor, no saber “fer-ho bé” i que hi participin moltes persones
ponsable de residents a Sant Pau, Maria Llavoré.
També desarma i devasta sentir-se permanentment jutjada: els “no empenys bé”, tant com “ho fas molt bé”. “No és un examen”, apunta amb una mica d’autocrítica el cap d’obstetrícia, Josep Armengol.
Algunes dones manifesten que s’han sentit desmoralitzades perquè “tothom en sabia més que jo”. I decebudes amb elles mateixes per haver demanat l’epidural en una situació asfixiant, l’única via d’escapament quan el dolor és molt superior al que s’imaginaven i no hi ha manera de recordar com es feien “bé” les respiracions. “Ho veuen com un vas d’aigua enmig del desert”, descriu l’antropòloga. Però gairebé culpables. Moltes expectatives. Un llistó molt alt. “Malgrat que la majoria ho té clar: que no em faci mal”.