La Vanguardia (Català-1ª edició)
Festa sense neguit
Un programa contingut i la dispersió d’escenaris afavoreixen una arrencada festiva tranquil·la i oxigenada Cerveses, pastissos de marihuana, mojitos… la crisi incrementa la tipologia dels venedors ambulants
Fer un passeig per la Rambla la primera nit de la Mercè és més agradable que en qualsevol jornada d’agost. Malgrat la xafogor i el comiat llardós i enganxós de l’estiu, hi corre l’aire fresc, un pot deixar-se dur pels peus sense neguit. Suposa un acusat contrast amb altres festes multitudinàries a Barcelona, amb la invasió de carteristes i pluja d’ampolles tan pròpies de Cap d’Any. Ni Guàrdia Urbana ni Mossos d’Esquadra no van voler destacar incidents rellevants durant la matinada inaugural.
La dispersió d’escenaris i pols d’atracció de la Mercè, des de Montjuïc al Fòrum, i també el contingut del programa d’aquestes festes, cada any més selecte i afinat, cada any més allunyat dels noms que arrosseguen masses unànimes i porten el desfasament, oxigenen la festa, tota la ciutat. Lamentablement, la crisi també es deixa notar.
A primera hora, èxit de públic en l’espectacle de llums de la Sagrada Família, amb un públic bigarrat que a més queda encantat i bocabadat. Probablement amb un lleu torticoli. Mirant tota l’estona al cel, lliurant-se a la seva festa major a l’estil de les grans urbs. Turistes, immigrants, ori- ünds de tota la vida, tots són fotògrafs! Testimonis del xou.
El lliurament total, la veritable participació en les gresques patronals, el batibull col·lectiu, són més propis dels pobles petits. A les ciutats més populoses la gent mira, contempla, consu- meix… Els barcelonins sempre han estat un públic tremendament exigent. La novetat és que ara es mostra més agraït que mai, molt més capaç de gaudir dels petits detalls.
Anys enrere els escenaris dels concerts de la plaça Catalunya encabien abans de la mitjanit milers i milers de persones entossudides a atresorar per tots els mitjans una experiència inoblidable. Un podia sortir-ne brutalment rebutjat... La qüestió adquiria categoria d’imperatiu moral.
Ara tot és més relaxat, més distès. Corren temps de supervivència. La dictadura de les experiències inoblidables pertany al passat. Ara un pot travessar el lloc sense masegades, entre joves de vint anys que carreguen de casa tres o quatre llaunes de cervesa, senyores en edat provecta que remenen els malucs al so del folk català de La Carrau, una sardana que entrellaça edats i orígens… Els llauners recorren cada vegada més a les marques blanques, a cerveses desconegudes de baix preu. Això és un motiu de discussió amb els clients. Una dècada enrere, quan els venedors ambulants es van desplegar d’una manera incontrolable per la capital catalana, també