Qui vol riure?

a tornat ¿Quién quiere casarse con mi hijo? (Cuatro, dijous a la nit), molt bé! Aquest programa de televisió és un dels espectacles més complets avui a l’abast de l’ull humà. Si el comences a mirar, és molt difícil deixar-lo córrer. És addictiu, perquè és xocant. És impossible romandre indiferent o avorrir-se davant d’aquest material! Un groller inventari d’exagerades mares amb els seus fills d’uns vint anys (i algun d’uns trenta!), coalitzats mare i fill en l’altíssima missió de trobar-li una parelleta ideal al desencaminat mosso.

Cada mare, molt compenetrada amb el seu fill, ajuda al xicotàs a detectar i triar la parella idònia que endurse-la al llit, entre un planter de noies en flor. Elles (com ells) són carn de polígon i discoteca, exponents ideals de fracàs escolar i hormona encesa, depilació làser, tatuatge guapo i entrecuix assilvestrat. L’espectacle està més que assegurat, en meritori equilibri acrobàtic entre la vergonya més profunda i el riure més boig.

Però el més vistós del programa és la intensíssima relació entre mare i fill, tan intensa que és gairebé íntima, tan íntima, dependent i estreta que és gairebé incestuosa (o gairebé sense el gairebé). Freud registraria cadascuna d’aquestes parelles maternofilials en els seus manuals edípics, tot i que els hauria d’actualitzar per fer-los-hi encaixar. Verbigràcia, he vist alguns dels nois besar la mare als morros davant de les càmeres, picar-los les les natges, grapejar-los les mamelles (fins i tot operades). Mare i fill comparteixen tota mena de confidències, incloses les més crues intimitats sexuals d’aquests fills sense nord. Cada mare radiografia i desvesteix amb la mirada les pneumàtiques candidates a nòvia com faria un ramader en un mercadeig de vedells o ovelles: analitza les noies i sospesa quina ficar-la al llit del seu estimat fill. A aquestes mares gairebé se’ls nota l’anhel d’enllitar-se amb ells per ajudar el semental a muntar bé la femella escollida, com els bons apuntadors als estables i eugassades industrials, o com en les millors porcades.

Televisivament parlant, en aquests mossos i mosses n’hi ha per sucar-hi pa: són una mina. N’hi ha una que dialoga amb naturalitat amb el seu peluix. Un altre etiqueta les noies com si fossin equips de futbol (“et fiques al llit amb una que sembla un Barça i quan et despertes descobreixes que és un Logronyo!”). Una altra lamenta la seva abstinència amb un inquietant “obro les cames i em surten ratpenats”. Diversió malaltissa de principi a fi! Hi ha un tuno (de l’estudiantina), que s’ofereix com a parella gai d’un dels concursants, la mare, entendrida i polisèmica, del qual diu: “Aquest et tocarà la guitarra abans de tocar-te la guitarra!” També hi ha uns bessons obsessionats a proposar a les seves aspirants a nòvia una cosa molt puntuable: “Estaries disposada a un trio?”

Si la setmana ha estat estressant o el dia aclaparador, si la crisi t’està menjant pels peus, fes-te una dutxa de ¿Quién quiere casarse con mi hijo?, que et quedaràs com nou, a canvi de pleura estriada, costellam dolençós i la certesa que el gènere humà no deixarà mai de sorprendre’t i entretenir-te. A una noia de Figueras se li acudeix convidar el noi que pretén a visitar junts el museu Dalí, i el noi en qüestió –per molt que sigui venedor de sabates en un mercat ambulant– confessa que no té ni idea de qui és el tal Dalí ni en quin equip juga! Això sí que m’ha semblat del tot imperdonable! Injustificable, indignant i molt condemnable.

H‘¿Quién quiere casarse con mi hijo?’ és avui un dels espectacles més risibles i complets