La Vanguardia (Català-1ª edició)
Guitarres incandescents
da economia interpretativa que van oferir Ernest Crusats, Jordi Casadesús i Jordi Torrents no només van satisfer els incondicionals predisposats sinó que amb la presentació d’algun tema no inclòs en el seu únic disc fins ara ( Les ratlles del banyador), van deixar entreveure que els seus camins musicals s’allunyen de forma destacada del pop més obvi.
Poc després, Santi Balmes va tornar a confirmar –i van– que pocs animals escènics existeixen actualment com ell en l’escena rockera espanyola. I ho va confirmar en un dels marcs i escenaris més privilegiats de la geografia barcelonina: el concert estrella del BAM que anualment té lloc en ple carrer, lliure i gratuït. Tot i que es podia suposar, donada la irrefrenable potència que ara mateix desplega el grup que comanda Balmes, Love of Lesbian, la seva trobada amb la massa ingent de seguidors que es van citar al davant, al voltant, al costat o darrere de l’escenari situat en la confluència dels carrers Rosselló i Cartagena va ser antològica. Una extraordinària i merescuda fita en la carrera d’un dels grups més independents i inquiets de la música popular espanyola.
Per a la banda (que amb l’afegit del productor i multiinstrumentista Ricky Falkner, ja congrega set membres damunt d’un escenari) la cita d’ahir al vespre es presentava com una particular revàlida davant el gran públic barceloní, i alhora, com una oportunitat immillorable per oferir una àmplia mostra de la dimensió i profunditat del seu cançoner. Va complir a grans trets amb el que es presumia, ja que el repàs sobre la seva esplèndida col·lecció de hits va ser convincent, lliurat i, convé ressaltar-ho, molt professional. Els clàssics es van succeir amb eficàcia i efecte demolidor en l’audiència ( La noche eterna, Nadie por las calles, El hambre invisible, La niña imantada...), amb moments dosificats per arribar
Lloc i data: Plaça Reial (21/IX/2012) El BAM, en la seva vintena edició, va aprofitar per celebrar la mateixa efemèride de la sala Garatge, desapareguda fa deu anys. Va començar el grup local '77, completament abduït per AC/DC, i van continuar uns Howlin Rain que ressusciten el so dur i progressiu dels anys setanta.
La banda de San Francisco, que lidera el guitarrista i cantant Ethan Miller (ex-Comets on Fire), s'esplaia amb un rock dur progressiu, trufat de sols afilats i tempestes lisèrgiques, que per moments remunta a Bad Company, sobretot per una veu que s’assembla a la de Paul Rodgers. Només va faltar veure el fotògraf Flowers passejant les seves immenses bosses de discos per retrocedir en un túnel del temps del qual també van sorgir The Dream Syndicate, amb la missió de recordar els trenta anys d’existència del seu clàssic The days of wine and roses.
El quartet californià que lidera Steve Wynn era la primera vegada que tornava als escenaris per reproduir les cançons que els van fer cèlebres. I és de justícia reconèixer que es van esforçar a reviure un so impregnat de la màgia de la Velvet Underground i la lírica punyent de Televisi- a tota mena de cors i ànimes. Un dels infal·libles cims novament va ser el seu convincent atac en clau acústica d’Ahí donde solíamos gritar, un tema amb tons d’himne i que va ser corejat per les desenes de milers de goles que m’amuntegaven, contentes i amb l’habitual cervesa a la mà. Un hàbit que, per cert, tampoc no va defugir l’alcalde Xavier Trias, quan es va acostar a la Damm acompanyat, entre altres membres del consistori, pel tinent d’alcalde i regidor de Cultura, Jaume Ciurana. Ho van fer, quina paradoxa, quan un enfebrat Santi Balmes atacava els gloriosos acords d’El club de fans de John Boy. Balmes també
EL BAM D’AVUI va aprofitar l’especial ocasió per solidaritzar-se públicament amb els afanys sobiranistes que han aflorat massivament aquesta setmana a Barcelona. Encara que ahir a la nit amb prou feines s’hi van veure estelades.
La vetllada es va tancar amb la no menys esperada actuació del quartet britànic The Kooks, ratificada per una bona acollida. on. Per deixar-ho clar ja van fer sonar primer de tot Tell me when it’s over, el lirisme del qual és dels que estarrufen el borrissol.
No totes les cançons han aguantat igual de bé el pas del temps, però on les melodies estan una mica coixes, allà hi va haver els desenvolupaments instrumentals per compensarho, creant un magma elèctric d’alt voltatge. Conjugant riffs i solos van teixir un concert en el qual les guitarres incandescents van brillar a gran nivell, com en la relectura del tema That's what you always say. I ja fos amb didal lliscant, amb prominent accent funky en el boogie 50 in a 25 zone o recordant el mestre Neil Young en la densa i fumejant Boston, The Dream Syndicate va deixar el seu pavelló ben alt, tot rematant la feina amb The medicine show i el proteic i indispensable capbussó en Els dies de vi i roses.