‘Charlie Hebdo’

cat. En un Estat com el francès, gelós defensor de les seves llibertats i de la seva laïcitat, el xoc està cantat. I ara que qualsevol missatge arriba a tot arreu de seguida -i que el web de Charlie Hebdo pot ser bloquejat, com acaba de passar, des del Pakistan-, encara més. No es pot, doncs, mirar cap un altre costat.

Jo sóc partidari sense reserves de la llibertat d’expressió, inclosa la del dibuixant més groller, encara que prefereixo els subtils. Hi afegeixo que és molt improbable que un país modern com França vulgui regir-se per l’Alcorà (que data del segle VII). Que no és equitatiu ni justificable respondre al dibuix o la pel·lícula d’un particular amb atacs mortífers contra representacions diplomàtiques de la seva nació. Que no pot ser que la policia dels països on es produeixen aquests aldarulls els toleri. Que, tot i comprendre les crides a la prudència del govern francès a Charlie Hebdo, qualsevol censura a aquest mitjà va contra l’esperit de les lleis, sobretot si s’assoleix utilitzant la violència i la intimidació. No és procedent demanar respecte per al profeta i, alhora, encoratjar assassinats o atemptats incendiaris, com el que va patir Charlie Hebdo fa un any. Però, esclar, cadascú actua segons com és.

Charlie Hebdo va dir adéu a Georges Pompidou, quan va morir l’abril del 1974, amb una portada on apareixia la seva caricatura ratllada amb una aspa roja i el titular “Plus jamais ça!”... No va ser una manera gaire respectuosa d’acomiadar el president de la República Francesa. Però aquest setmanari satíric mai no ha volgut assemblar-se als diaris que només publiquen obituaris laudatoris. El que li agrada és riure’s dels protagonistes de l’actualitat, vius o morts, sense distinció de credo, sexe, edat o ideologia. I de passada defensar amb fets la llibertat d’expressió, assumint en aquesta tasca riscos i, de vegades –ai!–, projectant-los sobre d’altres persones o entitats.

La revista parisenca ha tornat a situar-se aquesta setmana a l’ull de l’huracà. Dimecres va publicar caricatures de Mahoma, al caliu de les informacions sobre el film nord-americà La innocència dels musulmans, que ha encès la ira assassina de no pocs fonamentalistes. Dic assassina perquè les protestes contra el film van acabar amb l’assalt a la legació dels EUA a Bengasi, i aquest amb la mort de l’ambaixador i tres funcionaris més. Tenint en compte aquests precedents, França ha decretat el tancament preventiu de les seves escoles, centres culturals i oficines diplomàtiques a vint països àrabs.

El cas fa parlar. Per alguns, la llibertat d’expressió és una conquesta irrenunciable. Per altres, l’ofensa a una religió és inadmissible. I, com a teló de fons, tenim una història de les relacions entre Orient i Occident farcida de croades, guerres i atemptats. Aquesta tònica va tenir les seves fases tranquil·les. Però amb els fluxos migratoris del Magrib cap a Europa i, després, amb internet, la cosa s’ha compli- No s’ha d’acceptar la censura, i menys encara quan s’imposa amb violència i intimidació