La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una banyera per a l’art
Amsterdam reobre avui al públic el museu Stedelijk després d’una rehabilitació que s’ha demorat prop d’una dècada
Amsterdam és un bon lloc per gaudir de l’art. La capital holandesa presumeix de tenir en una mateixa plaça grans museus com el Van Gogh, el Rijkmuseum –la casa de Rembrandt i Veermer–, i el Stedelijk, que posseeix una de les col·leccions públiques més emocionants d’art modern i contemporani d’Europa. Però el cert és que en els últims temps ha hagut de fer front a una pila de problemes. El Rijkmuseum va anunciar el 2003 un tancament de dos anys per reformes i, després d’una enverinada batalla contra el mar i els ciclistes (aquests últims no estaven disposats a renunciar al seu històric pas pel passadís central i es van embolicar en mil i una baralles amb les autoritats locals), la restauració dels arquitectes espanyols Antonio Cruz i Antonio Ortiz no veurà la llum fins al 13 d’abril del 2013. I, encara que acompanyada per menys soroll, igualment agitada ha resultat la rehabilitació de l’Stedelijk, que va passar el forrellat fa gairebé deu anys per ordre del cos de bombers. Aquest museu ha patit una confusa seqüència de tancaments intermitents i avui reobre finalment les portes amb l’alegria consegüent del món cultural holandès, que aquests dies respira alleujat pel desterrament de l’extrema dreta i la seva pedestre política artística d’efectes devastadors.
El nou Stedelijk dissenyat per l’estudi holandès Benthem Crouwel és una d’aquestes cabrioles arquitectòniques que fan parlar tant. Els ciutadans d’Amsterdam ja l’han batejat com la banyera. No es tracta de cap ostentació de la imaginació. Efectivament es tracta d’una gegantina tina blanca, d’un blanc lluent, sense costures, que se sosté sobre el vell edifici de maó dissenyat el 1895 per A.W. Weissman, creant la il·lusió d’estar suspesa en l’aire. El MoMA i el Stedelijk van ser els primers museus que van crear espais en blanc per a l’art contemporani. I és aquesta idea, el cub blanc, la que ha inspirat Mels Crouwel –un dels arquitectes de l’aeroport de Schiphol–, que ha recorregut a una fibra molt lleugera que normalment s’utilitza per als cascos dels iots i els avions. La rehabilitació imprimeix a l’edifici un gir de 180 graus, i converteix el que era la porta posterior en la façana principal i fent que miri a la plaça.
Per una bona part dels habitants d’Amsterdam, l’Stedelijk és un referent personal quant a estètica contemporània i cultura. Així que qualsevol intervenció que s’hi faci s’agafa molt a la valenta. I sens dubte no ha agradat a tothom. Aquesta setmana l’escultor Richard Serra, una de les escultures verticals del qual torna a lluir davant del museu (l’Stedelijk la va adquirir el 1975 i en els últims anys l’havien retirat per les obres) mostrava el seu enuig al diari NRC Handelsblad: “L’edifici nou no ha tingut en compte les proporcions de l’entorn. La forma és més adequada per a un aeroport. Aconse- gueix la seva comesa: cridar l’atenció i de quina manera!”.
Al contrari del que passa a l’interior, on la unió entre l’edifici històric i el modern es produeix d’una manera harmònica, admirable. En tot cas, l’Stedelijk –i aquesta és una excel·lent notícia– compta per primera vegada en la seva història amb un espai estable per allotjar la seva col·lecció (90.000 peces, de les quals només se n’exhibeix una ínfima part). El flamant espai d’exposicions, la banyera pròpiament dita, de 3.400 metres quadrats, es dedicarà a les mostres temporals, com aquesta Beyond imagination amb la qual s’inaugura –vint treballs de molts altres artistes residents a Holanda, tots d’uns vint anys que ni tan sols no havien trepitjat mai abans el museu. La seguirà una retrospectiva del recentment traspassat Mike Kelley.
El Stedelijk registrava en el moment del seu tancament 400.000 visitants a l’any, atrets en bona mesura per una col·lecció admirable en molts de sentits i que comprèn des de 70.000 peces de disseny a obres clau tant de les avantguar- des com de l’art contemporani a partir dels anys seixanta. La directora, Ann Goldstein, arribada fa tres des del Museu d’Art Contemporani de Los Angeles, es mostrava encara commoguda davant la seva primera trobada amb el monumental Matisse del 1952 La perruche et la sirène, la seva impressionant col·lecció d’obres de Malévitx, la Bedroom Harrenstein de Stijl Gerrit Rietveld o els retrats de Marlenn Dumas, com aquest Osama Bin Laden que treu el cap a la gran escalinata, com si tafanegés les cares dels visitants que ascendeixen sorpresos davant la instal·lació lluminosa de Dan Flavin Sense títol (a Piet Mondrian a través dels seus colors preferits, vermell, groc i blau), una de les últimes incorporacions del museu. Altres icones? Són incomptables, però potser val la pena recordar que aquí hi ha la commovedora Montserrat de Julio González.
Arribar fins aquí no ha estat senzill. El cost final de la rehabilitació i ampliació del museu ascendeix a 127 milions d’euros, quan el pressupost inicial era de 17 mili-
El centre té una de les millors col·leccions públiques d’Europa d’art modern i contemporani
ons. La dada dóna una idea de fins a quin punt el procés ha estat esquitxat de sotracs i històries imprevistes. La renovació va ser prevista per dos directors anteriors, Wim Beeren i Rudi Fuchs, però l’empenta definitiva l’hi van donar els bombers el 2004, quan van ordenar-ne el tancament per qüestions de seguretat. El següent director, Gijs van Tuyl, va arribar a ser conegut com “el director de museu sense museu”. El projecte arquitectònic ha passat també per diverses mans, Robert Venturi i Alvaro Siza fins a arribar a l’actual Benthem Crouwel, qui una vegada aprovat va ensopegar amb altres inconvenients com la fallida del constructor.
Amsterdam l’ha trobat a faltar i els veïns, el Rijkmuseum i el Van Gogh, el feliciten cordialment per la reobertura amb grans pancartes penjades a les façanes. Aquest últim, que a partir del 29 començarà les pròpies obres i s’instal·larà temporalment a Hermitage Amsterdam, ha penjat el pòster de La Berceuse amb una frase del pintor que tant de bo resulti premonitòria: “És bo tornar a casa, ja que amb la tornada apareixen noves idees per a la feina”.