La Vanguardia (Català-1ª edició)
Novecento
Roma ocupada. Negre i amenaçador estiu del 1943. El jove crític d’art Giuliano Briganti abandona esglaiat la ciutat de la delació i la sospita i s’escapa a la costa, a Marina i Viareggio, on sincerar-se amb el seu mestre Longhi, mític historiador i hàbil estrateg antifeixista. Allà coneix Mino Maccari, pintor a la senda exigent de Novecento camuflat en l’anonimat estival. L’artista el rep en calçotets, precisa el crític perplex, i entre pulles castrenses que donen idea d’una causticitat suïcida. Maccari parla amb entusiasme del seu treball artístic, únic “escut defensiu” en aquells mesos de bogeria. Al jardí, al peu d’un arbre, hi destaca una pintura alineada amb altres quadres que sota el lema Dux tracen la sarcàstica caricatura de Mussolini i perfilen una exposició incendiària. Una revenja gràfica en la qual destaca El gran concili feixista: sobre una taula colossal oberta en deriva cap a l’espectador, Mussolini, en mordaç esborrall braquicèfal, impo- sa amb el puny tancat un centó de decrets que han de decidir la victòria. Terroritzats, els membres del consell s’oculten uns als altres entre gestos de desesperació. Amagats entre les potes de la taula, una parella pagesa insinua ganyotes burletes de rebel·lia.
La pintura torna a la llum de la manera més inesperada. Mentre ultimen a Florència el Museu del Novecento, es presenta a Viareggio, a la Galeria d’Art Modern Lorenzo Viani i fins a finals de novembre, la mostra Il Novecento a les col·leccions cíviques florentines. Avançament del projecte a través d’una selecció dels seus fons: vuitanta obres que cobreixen cent anys d’art i que dormien, majoritàriament, en dependències oficials a resguard de la mirada pública.
El museu va partir d’una proclama enardida del crític Carlo Ludovico Raghianti, arran del desbordament de l’Arno el 1966. Convocava el món de l’art a la reconstrucció de Florència, a cedir obres actuals amb vista a la formació d’“els Uffizzi del segle XX”.
Novecento defineix a Itàlia el segle XX iniciat amb la mort de Verdi, un simbòlic punt i a part en un tens ordre dramàtic que la Gran Guerra conclourà aviat al desert de Líbia. Però Novecento suggereix també en la cultura italiana el temps del futurisme i l’aldarull reivindicatiu i avantguardista. Novecento evoca, a més, la veu d’ordre que l’enigmàtica Margherita Sarfatti, funambulista com cap altra de l’estètica feixista i ofesa amant del Duce, va utilitzar per reunir al seu entorn artistes decisius de la plàstica italiana radical, disposats curiosament a marcar distàncies amb l’avantguarda de París i els excessos provocadors de l’expressionisme berlinès. A partir del 1923 la Sarfatti va multiplicar els focus d’atenció d’un Novecento, Sironi o Carrá, que assoleix dimensió cosmopolita en l’esplèndida exposició Art italià modern del 1929, que Mussolini va fer seva: "El Duce protegeix l’art lliure”, una variable sibil·lina del retorn a l’ordre en l’epidèmia artística d’entreguer- res, que invoca la tradició renaixentista però entremesclada amb la metafísica de Chirico i les escenografies domèstiques de Morandi.
Potser és aquesta una de les primeres sorpreses de la selecció de Viareggio. Es va produir un Novecento florentí senzillament perquè existien les col·leccions dels Uffizzi i el pintor s’ensinistrava en la tradició de l’art. Entre el 1913 i el 1978 veiem articular-se un front artístic en el qual s’aguditzen les tensions entre art i poder, és cert, però on també es depuren les responsabilitats de l’artista en temps de sotsobres, quan amb la tancada uniformitat del llenguatge artístic, de l’informalisme a la figuració crítica i la transvanguàrdia, no n’hi ha prou per garantir la comunicabilitat col·lectiva. Ja que, al final, sobreviuen les obres singulars i es dilueix en un bucle forçat la figura de l’artista, fins que la postmodernitat ha imposat l’imperi comercial i el gest capritxós. De Pisis, Greco, Magnelli, Tozzi: una allau de sensacions plàstiques que provoquen la nostra imaginació.