La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’anònima desconsolada
Parlant en confiança, la sèrie que La Vanguardia ha emprès aquest estiu sobre muses de Barcelona –i que demà incorpora el lliurament de José Enrique Ruiz-Domènec sobre Jaume Huguet i la dona amb qui va escapar d’un gòtic asfixiant– és reflex d’una societat que durant segles, i encara avui, ha gaudit d’un art concebut bàsicament per homes. No és fútil, per tant, aturar-se a investigar qui eren aquestes dones que, relegades al paper de muses, havien despertat la inspiració dels artistes. I analitzar la mirada del pintor o escultor i les seves idees preconcebudes sobre l’altre gènere.
La figura que avui ens ocupa és anònima. Una d’aquestes noies que, possiblement necessitades de diners, van treballar posant al Cercle Artístic de Sant Lluc a començaments del segle XX en el precís moment en què els escultors del centre van demanar un canvi als seus estatuts perquè es derogués la prohibició de representar el cos nu de la dona. Una prohibició que ells mateixos havien imposat en fundar el 1893 –liderats per Joan Llimona, de fortes conviccions catòliques, i el seu germà Josep– aquesta entitat artística inspirada en l’ideal cristià dels pintors vienesos del segle XIV.
De l’idealisme cristià van passar aquests escultors a un simbolisme que els va permetre adoptar unes formes plàstiques sinuoses i accentuar els estats d’ànim de les seves figures, cosa que no va trigar a convertir-los en noms destacats del modernisme: Clarasó, Llimona, Blay, Arnau. Aleshores va passar que la influència de Rodin va irrompre amb força en l’escena escultòrica internacional i amb la bellesa formal colpidora que s’havia aconseguit als tallers catalans no n’hi havia prou per competir comercialment en el camp de l’escultura. Calia despullar-se.
“Llimona havia fet cap a l’any 1903 un conjunt funerari per al panteó de la família Maristany, al cementiri de Montjuïc, en el qual hi havia una dona asseguda i una altra de repenjada, vestides totes dues amb túnica. Una representava el dolor i l’altra, la resignació. Al cap del temps, el 1907, el que va fer va ser agafar aquesta figura reclinada i reproduirla separadament amb el cos nu”. Així explica Mercè Doñate, responsable de la col·lecció d’art modern del MNAC, l’origen de la famosa Desconsol, escultura que s’exposa al MNAC i de la qual Llimona va fer diverses còpies. La més gran, destinada al parc de la Ciutadella,
“Llimona havia fet un conjunt funerari amb dues figures femenines, una de les quals va reprendre per a aquest nu”, afirma Doñate
hi va estar exposada fins que el deteriorament va obligar a canviar-la per una còpia i conservar l’original al MNAC. De la qual cosa es queixava amargament un lector de La Vanguardia el 1985: “ha estat substituïda per una cosa que se li assembla”, deia, mentre Lluís Permanyer advertia que la rugositat en el marbre repel·lia “fins i tot la vista”. En tot cas, hi va haver còpies que van tenir més bona acceptació, com la que va regalar l’alcalde Pasqual Maragall a la ciutat de Boston el 1983.
Però el que dèiem: aquest primer nu fet per Llimona, el d’una figura abatuda sobre una roca per polir, que amaga el rostre desconsolat i enllaça lleument les mans, va marcar la trajectòria de l’escultor. “És un nu molt cast que no té res a veure amb els sensuals nus de Rodin, encara que la forma d’aquesta escultura recorda molt La Danaide, per la posició, els cabells tapant-li la cara... Així com Rodin era apassionat, Llimona era el contrari: treballava de manera continguda i ho feia conscientment”, afirma Doñate. La seva tesi sobre l’origen de Desconsol xoca amb la d’altres estudiosos que, segons escrivia Maria Lluïsa Borràs a La Vanguardia, afirmen que es va inspirar en la coneguda Eva de Clarasó, del 1904. També s’ha dit que la peça és resultat d’una depressió que va patir Llimona després de la mort anys abans de la seva esposa, amb qui va tenir mitja dotzena de fills i després de la qual mai no es va tornar a casar. Doñate no ho creu així. Llimona era un professional que solia esculpir per al cementiri, un context en el qual resultava obvi que els seus temes versessin sobre el misticisme i la tristesa que produeix la mort.
La jove model de Desconsol devia ser també una professional – no una prostituta– que es guanyava uns diners posant en un cercle d’artistes imbuïts de religiositat, cosa que garantia que el sexe no quedés a la vista o que els pits amb prou feines s’endevinessin. L’objectiu de Llimona no era interpretar la realitat d’una manera amable, ni donar lliçons de moral, sinó infondre uns sentiments. Despullar l’ànima, en tot cas; transcendir l’anecdotisme predominant de l’època, que buscava temes agradables com dues nenes fent la primera comunió.
Si fins i tot Desconsol va estar dedicat a l’escultura religiosa i pública a Barcelona –batejava els bustos de dona amb termes com Modèstia–, a partir d’aquesta va produir nus en marbre – Joventut, Nu de dona, El bany...– en els quals la model, malgrat la seva nuesa, està castament asseguda, amb actitud de pudor. La musa santa, doncs, la duia Llimona dins.
De fet, fins i tot del pecat de modernisme va ser absolt pel crític Alejandro Plana amb motiu de la seva exposició del 1934 a la Parés: “Barcelona és desgraciadament la ciutat on aquesta morbositat pot ser més ben estudiada per les empremtes que hi va deixar. Un dels mèrits essencials de Llimona serà haver travessat aquest núvol de gas asfixiant”.