La Vanguardia (Català-1ª edició)
Supressió de la fam per decret a l’índia
El Govern indi garanteix, nou mesos abans de les eleccions, uns mínims d’arròs i blat a dos terços de la població
Es possible eliminar la fam al món amb 20 euros per persona i per any? L’Índia, on viu un de cada quatre desnodrits, creu que sí, i per això acaba d’aprovar el decret de Seguretat Alimentària. “L’objectiu és que ningú no se’n vagi a dormir amb l’estómac buit”. D’aquesta manera ha resumit Sonia Gandhi als 14 primers ministres de molts altres estats indis –la meitat del total– el programa més gran contra la fam que s’ha plantejat mai. D’aquí pocs mesos, 814 milions d’indis hauran de tenir assegurada la més estricta subsistència a tot el país.
De tota manera, la supressió de la fam per decret, quan falten nou mesos per a les eleccions, genera unes quantes suspicàcies. Alguns s’escandalitzen pel cost total del programa, equivalent a 16.000 milions d’euros, encara que realment es tracta només d’un desplegament addicional de 2.000 milions, per poder arribar a més gent.
Encara que l’Índia independent ha aconseguit deixar enrere la fam que patia sota domini britànics, el 43% dels menors de cinc anys té un pes i estatura inferiors al que els correspondria per edat. Les xifres macroeconòmiques índies dels últims 30 anys són molt sòlides, però països que han crescut molt menys, com el Brasil, han aconseguit reduir molt més la misèria. La FAO calcula que, d’un total de 868 milions de desnodrits, 217 milions viuen a l’Índia.
El pla Fome Zero de Lula és una de les inspiracions del Govern indi, malgrat que les transferències de diners són encara, en gran part de l’Índia, tècnicament impossibles, a banda de polèmiques. L’oposició tem una transferència massiva en vigílies de les eleccions –llegiu, compra de vots a costa de l’erari– i, a mitjà termini, el desmantellament del sistema.
A parer dels activistes més crítics, el pla pomposament presentat “no és més que la cartilla de racionament de sempre, disfressada”. En gran manera és una semiuniversalització dels mínims alimentaris que l’anterior coalició, l’any 2001, va instituir amb prou feines per als pobres de solemnitat.
Ara, com llavors, assegura cinc quilos de gra al mes per persona, al mateix preu subvencionat (arròs a tres rupies, blat a dues rupies i mill a una rupia, és a dir, un cèntim i mig d’euro). Amb la diferència que ara la meitat de la població urbana i tres quartes parts de la població rural estaran sota el seu paraigua. Un salt endavant, després que, l’any 2004, el Partit del Congrés ja inclogués entre els beneficiaris més famílies per sota del llindar de pobresa –doblant el preu– i d’altres una mica per sobre, triplicant-lo.
Els detractors opinen que el pla no és prou ambiciós. Que només dóna per a dos trossos de pa al dia i que alguns estats ja asseguren amb els seus pressupostos més gra (set quilos), a banda de llenties, oli o sal. Tot indica que els estats continuaran complementant en quantitat, varietat o població –fixada aquesta setmana per Nova Delhi– els mínims federals. En estats com Kerala i Tamil Nadu –que van començar fa 30 anys– i Himachal Pradesh la cobertura ja és pràcticament universal.
El pla també incorpora un àpat diari i mil rupies mensuals, durant mig any, per a les dones que acaben de parir –la majoria té anèmia– i els seus fills menors de sis anys. Així mateix, blinda el dinar gratuït en un milió i mig d’escoles públiques, cosa que ha fet augmentar l’assistència, la concentració i la nutrició de cent vint milions d’alumnes. El pla, d’altra banda, obre la porta a les racions per empor-
La iniciativa aixeca suspicàcies i els detractors creuen que és una maniobra de caire electoral
tar-se a casa amb determinats suplements alimentaris, a mida de la indústria de les galetes.
El programa ha estat aprovat per decret i no com a llei, per la qual cosa no ha estat debatut. El president l’ha firmat aquest mes i ara haurà de tornar al Parlament aquest mateix mes d’agost per a la seva ratificació, que es dóna per assegurada. Nova Delhi i l’estat veí de Haryana, governats pel Partit del Congrés ja han promès el desplegament del programa des del 20 d’agost, aniversari del difunt marit de la Sonia, Rajiv Gandhi.
Crítics com ara l’agrònom Devender Sharma lamenten que el pla “no explori alternatives com els bancs de gra locals o les cuines comunitàries”, en nom de clientelisme. Molts creuen que la victòria del Congrés l’any 2009 es va deure a l’igualment mastodòntic Pla d’Ocupació Rural i a la condonació dels deutes de milions de jornalers amb la banca pública. Per això hi ha qui parla ara de pla de seguretat electoral.
Altres critiquen que la iniciativa no aprofita les innovacions introduïdes en estats com Chhattisgarh, que han reduït els forats en el sistema pels quals el 36% del gra acabava al mercat negre. Gràcies a la nacionalització del repartiment i a telèfons de denúncies, que han de ser investigades en 15 dies.
En una societat tan masclista com l’índia, hi ha un temor fundat que les transferències de diners acabin convertides en whisky. Per això el pla preveu que el titular de la cartilla de racionament sigui per a la dona de més edat de cada llar.
La pràctica universalització del pla és una victòria per al moviment cívic que, des de l’any 2001, promou la seguretat alimentària com a emanació del dret a la vida recollit a la Constitució. Juga a favor de la seva viabilitat que als magatzems públics hi ha 90 milions de tones d’excedent de gra. Si es posessin els sacs en fila, segons l’economista Jean Drèze, “es podria arribar a la lluna i tornar”.
Així doncs, l’Índia no té un problema de producció d’aliments –encara que en els últims deu anys no ha crescut més de pressa que la població– sinó de redistribució. El consum de gra, per càpita, fins i tot ha descendit, mentre que 60 milions de tones s’han fet malbé en dos anys.