La Vanguardia (Català-1ª edició)
La lluna com a far
Una platja sense urbanitzar, un escenari obligat de cerimònies iniciàtiques
Una platja de Vilanova i la Geltrú sense urbanitzar, natural, sota el far originari del 1866 que ha guiat durant segle i mig els navegants de la capital del Garraf, és un dels racons preferits de l’actor cinematogràfic i teatral Sergi López Ayats. La platja del Far de Sant Cristòfol és, per múltiples motius, un dels racons que desperten més records a Sergi López.
Quan era un vailet, travessava caminant tota la ciutat per anar a banyar-s’hi o pescar entre les seves roques musclos, cornetes i pops, unes captures ara com ara inaudites. Més tard, com la majoria dels joves locals de la seva generació en estrenar el seu primer cotxe, generalment de segona mà, Sergi López va consumar les seves primeres divagacions sexuals sota la llum de la lluna al caòtic aparcament de la platja. Va anar-hi per primera vegada amb el seu primer utilitari, un atrotinat Seat 600 de color verd oliva. El segon cotxe amb què va anar regularment de nit a la platja per descobrir els cossos de les noies també era un 600 de color verd, encara que aquest segon, que li va costar 25.000 pessetes de l’època, de tonalitat més fosca, explica que semblava un vehicle de la Guàrdia Civil.
L’actor reconeix que per tractar-se d’una platja sense il·luminació és un racó molt apropiat per abandonar-se a les pràctiques amatòries amb cert anonimat malgrat la incomoditat que suposa dur-les a terme a l’interior d’un cotxe petit. Ell fins i tot va arribar a anar a la platja del Far en fur- goneta, la mateixa amb la qual viatjava en els seus inicis teatrals. D’aquells anys recorda que no poques vegades els cotxes quedaven atrapats a la sorra, ja que la línia entre la platja i la terra és molt difusa. Afirma que “era tot un risc”, i que “més d’un deixava allà atrapat el cotxe i tornava a casa pels seus propis mitjans per no passar la vergonya de molestar a altes hores de la nit familiars o amics per resoldre-li la jugada”. També apunta que “és bonic, a aquestes edats, fer l’amor de cara al mar, sota l’única llum de la lluna plena”. A l’hivern, a més, a la falta d’il·luminació s’hi sumava el fet que s’entelaven de baf els vidres dels cotxes.
Una de les seves primeres feines també el va portar a la platja del Far, com a dinamitzador sociocultural al Molí de Mar, amb el que li van pagar va poder costejar-se, en part, els seus estudis a la parisenca Escola Internacional de Teatre de Jacques Lecoq. Més tard, ja consagrat com a actor, va acabar comprant una de les cases de Sant Cristòfol, just a sobre de la platja, un d’aquests luxosos habitatges als quals de jove, fent broma, va tenir temptacions d’arribar a calar foc sense arribar a imaginar que algun dia seria un dels seus inquilins . Ja residint a Sant Cristòfol, un dels seus millors amics, Jordi Trillas, amb el qual diu que manté “una relació extravagant”, acabaria posant en marxa un popular xiringuito en aquesta platja. Avui, malgrat viure a escassos metres del mar, reconeix que és “curiós” que no s’hi banyi més vegades que quan era nen i havia de travessar tota la ciutat per fer-ho.
Aquest estiu també gaudeix de la platja i del seu xiringuito. Bona part de les vacances les passarà a la seva ciutat natal, descansant i llegint guions i més guions. Així mateix, se’l pot veure sovint fent el cafè sol al bar La Carpeta Moderna, a la plaça de la Vila de Vilanova. Confessa que li agrada l’orxata de xufla, però la natural, “no l’embotellada de supermercat”.
Aquest estiu també passarà uns dies de descans a Arnes, a la Terra Alta; al Matarranya, i al massís dels Ports de Tortosa-Beseit. Li quedarà temps per viatjar a Londres per practicar anglès i visitar excompanys de l’escola de Jacques Lecoq. A l’estiu, a més, no deixa de mantenir contacte amb l’Acadèmia del Cinema Català, de la que és vicepresident. L’Acadèmia, assegura, li està permetent descobrir a fons els entrellats de la seva professió. Tot això abans d’un petit rodatge a Perpinyà amb Tony Gatlif, músic, guionista, productor i actor francès d’ascendència gitana i algeriana. Per l’any que ve espera posar en marxa un nou projecte teatral amb Jorge Picó. Només avança, ara per ara, que es tracta de teatre de text, una modalitat a la qual no s’enfronta des que interpretava Els Pastorets.
Sergi López està molt il·lusionat aquests dies de festa amb el debat sobiranista, i aplaudeix que “hi hagi molta gent que es faci preguntes i s’atreveixi a plantejar que les coses poden canviar”. Opina que “el canvi de mentalitat de molta gent i de molts sectors, que se sacsegi l’arbre, és molt interessant”. En aquest sentit també es pregunta: “Quina és l’alternativa al no?”