La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’areng de Mélenchon
El líder de l’esquerra francès publica un pamflet bomba contra Alemanya i el seu nou domini d’Europa
El líder del Front d’Esquerra francès, JeanLuc Mélenchon, acaba de publicar un llibre que està fent molt soroll a França. Es diu Le hareng de Bismarck, i és un simple pamflet, despreocupat, mordaç i divertit, contra la prepotència germànica i el maltractament d’Alemanya –cap al sud d’Europa i a França–, un tabú del qual ningú no s’atreveix a parlar. El motiu és que si a Alemanya el Govern ha perdut tot complex, a França hi ha, per una barreja d’elegància i de prevenció de caure en xovinismes rancis, molt escrúpol davant la crítica dirigida al veí. No és el cas de Mélenchon, que aquests dies ha estat entrevistat pels principals canals públics de ràdio i televisió.
“Hi ha un contrast sorprenent entre l’arrogància insultant dels dirigents i mitjans alemanys i el pànic dels seus homòlegs francesos de dir qualsevol cosa que els contrariï”, diu. Aquesta actitud “ja va provocar el naufragi moral de les elits franceses d’abans de la guerra”, que ara “col·laboren amb entusiasme en la denigració de la seva pàtria”, proclama.
França, que té una economia molt més diversificada que l’alemanya i una cultura general sobre el viure infinitament més rica i sofisticada, assisteix a un alliçonament insuportable, però dir-ho “mereix immediatament l’anatema de germanòfob”, diu Mélenchon. Això, “quan el secretari general de la CDU, Volker Kauder, proclama que ‘Europa parla alemany’ davant l’aplaudiment del congrés del seu partit; quan el cap de la Federació d’Exportadors Alemanys, Anton Börner, afirma que ‘els països mediterranis no entenen res que no siguin paraules dures i la fermesa dels mercats de capitals’, quan l’esperpèntic comissari Günther Oettinger insta a ‘tractar amb rigor’ França, aquest ‘país deficitari reincident’ (és a dir, equiparant el dèficit amb un crim), quan Merkel diu que la llei de l’exbanquer i actual ministre d’Economia, Emmanuel Macron, és ‘bona’ però que les reformes a França són ‘insuficients’ o quan el seu sinistre ministre de finances, Wolfgang Schäuble, es lamenta de l’obstacle que el Parlament francès suposa per a les ‘reformes”.
El retorn de la vella altivesa guillermina, ja denunciada pel vell canceller Helmuth Schmidt i impensable a l’Alemanya anterior a la reunificació, s’ha convertit en habitual en la creuada per imposar receptes que no estan funcionant a Europa i que van portar el Japó a vint anys de deflació i estancament. L’Europa del sud és el Club Med, la premsa alemanya –i no només l’inefable Bild– es permet tota mena d’ex- cessos, retrets falsos i populistes sobre edat de jubilació i dies festius fets per la mateixa cancellera Merkel, que lloa o censura com li sembla les “reformes” franceses, apunta insuficiències i prodiga consideracions sobre pobles ganduls i d’altres que es lleven d’hora per anar a treballar. “Quin altre cap de govern es permetria parlar en aquests termes dels seus veïns?”, es pregunta el líder del malparat Front d’Esquerra. Respecte al model alemany, simplement és un mite, diu.
Amb el 16% de la població per sota del nivell de pobresa, una desigualtat galopant, un 25% dels assalariats amb contractes porqueria (França, 13%) i un salari mínim acabat d’establir que queda per sota del francès, què és el que fa d’Alemanya un model? Precisament això: un model per als que propugnen la tornada al segle XIX revestit de modernitat, progrés i racionalitat, afirma.
La caricatura alemanya de Mélenchon no deixa canya dreta. Són els principals emissors de diòxid de carboni d’Europa i passen per “ecologistes”, expor- ten pesticides a mansalva, tornen a ser els grans venedors d’armes, el seu nefast model agropecuarioindustrial orientat a l’exportació a còpia de “granges fàbrica” i les seves grans cadenes d’aliments estandarditzats (Aldi + Lidl) fan que hi hagi un 24% d’alemanys adults obesos (enfront del 15% a França).
“L’obsessió per aquest model estandarditzat provoca en els governants alemanys una disminució espectacular de la seva comprensió del món i, fins i tot, del sentit de la vida”, afirma Mélenchon en una de les seves frases més cruels. Alemanya, diu, “és un model per als que no s’interessen per la vida, ningú no vol ser alemany, ni tan sols els alemanys, i la prova és que no tenen fills”: el país més ancià d’Europa on els més grans de 65 anys representen el 20,6% del total (França 16,7%), amb una de les taxes de procreació més baixes del món, és a dir, 1,38 fills per dona en edat de procrear. S’entén la seva obsessió per l’estalvi i els excedents comercials: del que es tracta és d’“organitzar la seva geriatria”. Amb el sistema de pensions principalment privatitzat, els diners es van col·locar en fons malgastadors, cosa que explica l’obsessió per cobrar els deutes dels seus bancs que van invertir sense mirar en els negocis immobiliaris americans, espanyols i irlandesos, cosa que va contribuir a inflar-los. Mélenchon no perdona.
Pel diputat europeu, que diu que no vol una confrontació entre els pobles francès i alemany, sinó la de tots dos contra l’oligarquia, és necessària una “franca confrontació” amb Alemanya, l’única manera de fer-se respectar. “Ens van envair tres vegades”, recorda. “La reconciliació no és incondicional”, diu, citant l’emperador romà Claudi quan afirma que els germànics només entenen la rudesa. “Davant això, les subtileses franceses, les bromes del president de la República, a aquesta dona li deuen semblar defectes d’una voluntat somnolenta”, diu amb ironia.
Cal plantejar-se: “Qui decideix a Europa i al nostre país; les rendes o la feina? El poble o l’oligarquia? El BCE o els ciutadans? Alemanya o la unió lliure de pobles lliures?”. En qualsevol cas, amb aquest explosiu areng, el polític francès s’ha quedat ben descansat.
“Quin altre cap de Govern es permetria parlar en aquests termes dels seus veïns?”, es pregunta