Fatiga i ràbia

Iara què? Traiem la munició grossa i li etzibem al ministre, en plena cara, el que pensem d’ell? Ja ho va fer el diputat Joan Tardà i, certament, ens va deixar ben satisfets. Però més enllà de dir-li ignorant –que no ho crec– o fanàtic –que és evident– o provocador –que és indiscutible–, què fem? Perquè és obvi que el ministre Wert no té cap interès a debatre, ni a conèixer la veritat, ni li importa un rave la realitat de Catalunya. Wert té una missió a la vida i passa per plantar la bandera imperial a la terra díscola dels catalans. Lluny de tenir una idea moderna de l’Estat i d’emular altres països que consideren que el respecte a les diferències és la cola que els manté units, Wert és un ideòleg de l’Estat piconadora, incapaç de sentir-se segur si no imposa, espanta i reprimeix. És un colonitzador en el sentit ortodox del diccionari, digne successor d’una llarga llista de líders espanyols que han intentat destruir la identitat catalana.

Ho preguntava no fa gaire i torno a la mateixa cançó: d’on ve i a què treu cap aquesta obsessió malaltissa per imposar un idioma i monopolitzar Wert és un ideòleg de l’Estat piconadora, incapaç de sentir-se segur si no força, espanta i reprimeix identitàriament un Estat? Espanya no entrarà mai en la modernitat, sempre ancorada en la imatge de l’hidalgo sobre el cavall, imposant per la força el seu poder. És una concepció retrògrada, estúpida, cavernària, antimoderna, i alhora immoral i repressora. A cap líder polític espanyol, dels que no tenyeixen de blau, no el preocupa que s’imposi aquesta Espanya? En qualsevol cas, farts d’estar farts de preguntar-nos per tot plegat, el millor és passar de les respostes impossibles i deixar unes quantes coses clares. La primera, que per a deliri de Wert –amb Rajoy de mestre de cerimònies–, Catalunya és més veritat del que voldrien, més forta del que pensaven i està més travada del que s’imaginaven. I tocar l’idioma és tocar la fibra sensible, la medul·la d’una nació que fa mil anys que parla una llengua que estima i que massa vegades ha de salvar de les urpes dels intolerants.

Que hi hem anat mai, els catalans, a imposar el català a Castella, a Extremadura...? I tanmateix, vet aquí Espanya, intentant-ho des de fa tres segles. Ho van intentar Felip V, Ferran VII, la reina Isabel i Primo de Rivera, i s’hi va dedicar, durant quaranta anys, el dictador Franco.

I no ho van aconseguir. No han après la lliçó?

I ara arriba Wert, que té la finezza de l’elefant a la cristalleria, i torna a treure el trabuc. És probable que derivi d’una estratègia electoral, sabedor de com agrada a l’estómac irredempt el tir al plat català. Però també, i és el més cruent, hi ha un projecte, entès com una missió religiosa, d’“espanyolitzar” el que és diferent, i el verb l’apliquen com un tsunami destructor. El més irònic és que sigui el ministre de Cultura qui defensa una concepció anticultural i intolerant de les cultures de l’Estat. Fatiga i ràbia...