Un bon acudit

Sis candidats a la presidència de la meva comunitat debaten encapsulats en el format televisiu. El joc consisteix que ens expliquin el que pretenen fer amb nosaltres, en càpsules de cinc minuts cadascun, distribuïts en tres torns. Divuit càpsules de cent segons, en les quals els candidats fiquen les paraules que poden, per cada tema que introdueix una amable moderadora que no ha de moderar res. D’això s’encarrega el cronòmetre que presideix la pantalla. No ens enganyem, aquí el veritable protagonista és el temps que corre. El format televisiu s’ha empassat la resta. Per la meva banda, fa estona que estic més pendent dels malabars que els candidats fan amb les seves frases, per col·locar-les a les píndoles, que del contingut de les seves paraules. Mirem la cosa com si fos normal. Però l’espectacle s’assembla bastant a un videojoc de ficar boletes. Sense oblidar el costat humà. No deu ser fàcil encaixar un petit discurs en un nombre inamovible de segons sense que se’t despengi la idea o la sintaxi. Resulta anguniós veure els candidats fent massatges a la seva oratòria en funció del cronòmetre. Quan veiem que només els queden tres o quatre segons, voldríem empènyer amb ells la frase cap a algun lloc. Ens preocupem. I, tot i això, gairebé sempre aconsegueixen arribar a un punt o alguna cosa semblant. Boleta col·locada. Deuen estar ben entrenats. Me’ls imagino el dia abans, cronometrant idees com si fossin ous durs.

El cas és que aquest sistema de càpsules és el que menys s’assembla a un debat. Ni la moderadora modera ni els parlants debaten. Amb el cronòmetre a la jugular, només els falta sortir del guió. Potser per això ningú no respon a la candidata de la dreta cada vegada que mig justifica, sense mullar-se, les privatitzacions del seu partit en sanitat i educació, lloant el dret de les famílies a tenir llibertat per escollir l’hospital i el centre educatiu que els faci més il·lusió. Commovedor. Com si la immensa majoria de les famílies poguessin escollir entre els lluents centres de pagament o els anomenats gratuïts, desposseïts de personal i mitjans bàsics, que hem pagat amb els nostres impostos. O amb el que en queda, després del saqueig general, en les seves variants de malbaratament o robatori directe. Em fa venir ganes de sacsejar el televisor per dir que aquí no tria qui vol, sinó qui pot. Perquè aquest càntic a la Llibertat d’elecció que entonen els ludòpates de la privatització recorda aquell acudit de Quino en què la Susanita explica a la Mafalda que de gran s’associarà a una fundació d’ajuda al desvalgut on organitzaran banquets suculents per recaptar fons, i així comprar als pobres farina, sèmola i aquestes porqueries que mengen ells. És un acudit molt famós. Dura uns quinze segons. Resulta anguniós veure els candidats fent massatges a la seva oratòria en funció del cronòmetre