Coses de les corbates

Gairebé com portar l’ADN a la pitrera. Una corbata pot donar tanta informació personal del seu portador com el llibre de família, la ideologia, professió o estat d’ànim. Tot un paisatge a la pitrera. De vegades fins i tot un hipòdrom, una munteria o uns piquets per als més marxosos. O l’avorriment funcionarial penjant del coll. O la viril sobrietat de la corbata de Brel. O els motius d’una heràldica desconeguda. O les geometries de consulta oftalmològica. I un no sé què de records, supersticions i rutines laborals. “Me la va regalar...”. “Aquell dia que la portava...”. El sensecorbatisme, més enllà de sobreentesos, no ha donat mai un argument solvent. Hi ha matisos: amb la democràcia la progressia

J.-P. VILADECANS, es desnuava i despullava el coll, fins que van tocar cuixa. I l’aznaridad s’apuntava sense fissures a la imatgeria Hermès. Amb el postmodernisme, incloent-hi el polític, la qüestió es va transversalitzar. Però el corbatisme, en la seva impecable trajectòria, té una taca imperdonable: un dia algú va inventar la gometa que aguantava el nus, i es va acabar la litúrgia una temporada. Els mandrosos es deixen el nus fet.

Al cinema de Hollywood, quan els guionistes eren escriptors, la corbata tenia el seu paper en els diàlegs; el cavaller en mànigues de camisa, amb el whisky a la mà, mostrava a la seva dama la tira tèxtil: “Nena, a veure que pots fer amb això”; eren altres cavallers i altres dames. I un altre cinema.

El nano començava a fer-se gran quan el pare, al darrere, li ensenyava el secret del nus. Un ritual d’iniciació viril. L’ocell començava a deixar el niu. Un patrimoni mínim però entendridor. Indeleble. No es coneix de ningú que rigui quan es fa el nus, deu ser que, a certa edat, enfrontar-se al mirall imposa respecte. És un photocall diari. O potser perquè, mentre un es fa el nus, recorda Hernández i el vers: “Masculinamente serio”. Podria ser. I no parlem del somni, secret i incorrecte, d’imaginarse una senyora només vestida amb corbata (“Hay gente pa tó”, que va dir El Gallo). En fi… millor deixar el tema per a Kundera, que, en això i allò altre, és un fenomen. Hi ha qui afirma que hi ha nusos i corbates de dretes o d’esquerres. Fins i tot argumenten amb exemples i estadístiques que si el model gruixut i triangular tira a fatxa, l’irregular i simple de progres, i… Per a això també necessitaríem una enquesta.