La Vanguardia (Català-1ª edició)
El savi de l’euro
VEconomista, president de l’Institut Monetari Europeu i pare de la moneda única a morir el 9 de maig passat, el dia d’Europa, amb 86 anys. Impossible morir en una data més simbòlica per a algú marcat tota la vida pel desig de no veure repetits els horrors de la Segona Guerra Mundial.
Brillant economista, Alexandre Lamfalussy va arribar a Brussel·les com a refugiat polític i ha estat acomiadat com un home d’Estat europeu, amb el títol honorífic de baró. Definit unànimement com un dels pares fundadors de l’euro, va ser també la consciència crítica de la unió monetària que va construir juntament amb Jacques Delors. Des del principi va advertir que només seria viable si s’acompanyava de fermesa pressupostària, i una unió política i pressupostària.
Nascut en una família de la burgesia catòlica hongaresa l’abril del 1929 a Kapuvar, a prop de la frontera amb Àustria, va iniciar els estudis de Ciències Econòmiques a Budapest el 1947. El clima asfixiant que hi havia al país el va empènyer a l’exili. Aprofitant una nevada, una nit va fugir del país amb dos amics més i uns quants bitllets a la butxaca. Van passar per Viena, Munic i Brussel·les, on uns monjos benedictins els van acollir i van ajudar a reprendre els estudis a la Universitat Catòlica de Lovaina. Lamfalussy es va doctorar després a Oxford i va fer classes a Yale.
De seguida va orientar la seva carrera cap a la banca privada. Va treballar al Banque de Bruxelles, d’on va arribar a ser president del consell executiu el 1971. Va dimitir quatre anys després, assumint la responsabilitat per les pèrdues que va registrar l’entitat en una operació de divises, una experiència que el va marcar i el va convertir en un gran defensor de la regulació i supervisió bancària. El 1976 es va traslladar a Basilea per treballar com a economista al Banc de Pagaments Internacionals (el banc central dels bancs centrals), organisme que va presidir entre el 1985 i el 1993.
Després de la desfeta a primers dels setanta del sistema monetari creat després de la Segona Guerra Mundial, Lamfalussy va viure en primera línia els debats financers de l’època. Amb el continent en ple procés d’integració econòmica (primer amb el mercat de l’acer i el carbó, després amb la unió duanera), va ser un dels primers defensors de completar el projecte amb una unió monetària.
El 1993 va ser nomenat president de l’Institut Monetari Europeu (l’embrió del Banc Central Europeu), amb l’encàrrec de posar en marxa una moneda comuna. El projecte va ser rebut amb enorme escepticisme al món. En les seves memòries ( Le sage de l’euro, El savi de l’euro), Lamfalussy recorda la reacció que va tenir la seva intervenció en un fòrum financer a Nova York el 1994. Els pocs que havien anat a escoltar-lo el miraven com pensant “pobre home, en què s’ha ficat?”.
En els ferotges debats polítics i econòmics que van acompanyar el disseny del projecte, Lamfalussy sempre va advocar per completar la unió monetària amb decisions pressupostàries comunes i la coordinació de les polítiques econòmiques, desconfiant de la idea que els mercats ja s’ocuparien de disciplinar els països, fent pagar primes de risc més altes a uns que a altres.
Els governs van respondre deixant per més endavant aquestes preocupacions, confiant que la unió política arribaria sola. El temps va donar la raó a Lamfalussy. Durant els primers anys de l’euro, Grècia es va finançar als mateixos tipus d’interès que Alemanya malgrat tenir una posició fiscal molt diferent (coneguda i real), una situació que va precipitar una crisi de deute de l’eurozona.
En una recent aparició pública, Lamfalussy va fustigar els dirigents actuals per la seva falta de compromís amb el projecte, va recordar el “tràgic episodi” de la violació de les normes del pacte d’estabilitat per part d’Alemanya i França i va advertir dels efectes devastadors del seu fracàs. No va deixar mai de creure en l’euro.
“El seu nom sempre estarà indissolublement unit a la moneda única”, va declarar aquesta setmana el BCE, institució que el 1997 va rebutjar presidir, per motius d’edat. El 2000 va liderar un comitè de savis encarregat d’harmonitzar les pràctiques borsàries. “Va ser dels primers a desconfiar dels mercats i les bombolles especulatives, i a preconitzar una millor regulació del sistema financer”, ha recordat el seu fill, el periodista Christophe Lamfalussy.