La Vanguardia (Català-1ª edició)
Joc de reines al festival de Canes entre Charlize Theron i Salma Hayek
El dia de Mad Max: Furia en la carretera va tenir ahir a Canes nom de dona, i aquest nom va ser el de Charlize Theron. Ella va ser l’autèntica reina de la carretera en un món, el de Mad Max, sense carreteres.
No va ser el boig Max, en mans de Tom Hardy, com abans ho havia estat Mel Gibson, el protagonista d’aquest retorn del conductor solitari perdut en un futur més que imperfecte. Sí que potser ho va ser la pel·lícula sencera, amb aplaudiments que van interrompre diversos moments àlgids durant la seva primera projecció al certamen, aplaudiments gairebé de hooligans. Cal dir que també hi havia alguna cosa de retrobament –per als més veterans; els veterans abundem a Canes– amb aquest món apocalíptic, on l’únic important és aconseguir gasolina, el rugit dels motors i sobreviure.
Tot això era previsible en vista de l’expectació al voltant del film, que no va resultar cap altra cosa que una persecució interminable (amb un petit descans abans de l’apoteosi). La sorpresa la va posar Charlize Theron, i el seu per- sonatge, Furiosa, que efectivament ho és, com també és rabiosa i decidida. Perquè ella, a diferència de Mad Max, que és un simple testimoni de les seves aventures i també un còmplice, té una missió per complir. O dues.
La primera, com a personatge. Ha de salvar el millor –un grup de dones– d’aquest món decadent i cruel. Com a actriu busca i aconsegueix, amb la nova pel·lícula de Mad Max, demostrar que les noies, quan volen, són molt més que guerreres: són mortals de necessitat.
“Les dones tenim poques oportunitats al cinema d’acció, però quan les aconseguim, no dece- bem”. va dir. “Amb pel·lícules així es pot dir que no és un gènere només d’homes”. I, efectivament, no ho és.
Com el món dels contes no és només el territori dels nens. O així ho ha entès l’italià Matteo Garrone amb A tale of tales. Un conte de tots els contes o la mare de tots els contes, es podria dir, que es basa, segons va explicar Garrone, en velles llegendes del sud d’Itàlia escrites per Giambattista Basile. És un text que es remunta al segle XVI, i que conté, en essència, les històries que després els germans Grimm i d’altres farien clàssiques (i seves). Les primeres històries de princeses i ogres, de rei luxuriós i de reina protectora amb el seu fill, nascut d’un sortilegi.
Tenen aquests contes originals alguna cosa de primitiu en mans de Garrone. O millor de cru, com si fossin les mateixes històries de ressant sobre el lloc que ocupa la dona... És cert. A mi m’encanten els temes que toca aquesta pel·lícula. Em sembla que George Miller té una comprensió innata del món en el qual vivim i per això hi ha un munt de coses que apareixen al film que no semblen tan esborrajades per més que la història transcorri després d’una apocalipsi. Hi ha imatges d’aquesta pel·lícula que pots trobar a internet, com les tempestes de sorra, i et parlen de com d’esgarrifós pot ser el futur. Però a més m’agrada que George acabi d’una maleïda vegada amb la idea que en un món postapocalíptic les dones no seran capaces de cuidar-se d’ellessi mateixes. També valoro que el meu personatge, en un món com aquest, no sembli tenir cap valor. És algú que va ser raptada sent una nena per ser l’eina reproductiva d’un tirà, i quan no pot complir aquesta funció és considerada inservible. Però aquesta dona que tots menyspreen és la que es converteix en altres circumstàncies en una figura sorprenent. Em va mostrar com de poderosa pot ser una veritable dona. sempre però més salvatges, sense cuinar, podríem dir. Com si fossin Cuentos salvajes. O primitius. Sense domesticar. Contes italians... en anglès “perquè tinguin un to universal”, diu Garrone, més un repartiment competent i ben conegut, com el francès Vincent Cassel com el rei lasciu. Però sobretot una entre totes les altres: Salma Hayek regna a la pel·lícula de Garrone, i hauria estat la reina indiscutible de la jornada si no s’hagués creuat en el seu camí amb aquesta Furiosa en mans de Charlize Theron.
Hayek, una reina que va a totes al film, com ho va fer en la seva trobada amb els mitjans. On va parlar “de la dificultat física de ser una reina”, i va explicar aventures i anècdotes, com que “mai no sabia el que pensava Garrone”. Allò devia ser “tu digue’m què faig que jo faré el que em vingui de gust”. O alguna cosa així.