La ciutat de les rates

Fa unes setmanes, l’alcalde Xavier Trias va tenir una trobada amb membres de l’Associació de Veïns del passatge Lluís Pellicer, situat a l’Esquerra de l’Eixample (aquest barri que la nova pedanteria política pretén rebatejar com Eixample Esquerre). Van parlar de les millores del paviment i les obres, de la distància entre la vorera i els arbres i, finalment, de les reixes del clavegueram. Si el dibuix de la reixa deixa massa espai, les rates poden sortir fàcilment i transmetre una imatge negativa per a un passatge que s’ha guanyat un prestigi d’oasi comunitari hoteler i d’agradable drecera urbana. El problema és que si els espais de la reixa són massa petits, s’embussen quan s’hi acumula la brutícia que arrosseguen les potents mànegues dels serveis municipals.

En els debats electorals de Barcelona sento parlar de la immersió lingüística, la independència, monedes pròpies, però ningú no s’ocupa del dilema entre rates a la vista o neteja de clavegueres. Segur que les autoritats municipals hauran trobat la manera de solucionar una qüestió de calibre aparentment menor però cada vegada que passo pel passatge Lluís Pellicer m’imagino les rates intentant sortir i buscant altres possibilitats en reixes d’altres carrers i barris. Pot semblar un problema insubstancial comparat amb el circ electoralista. Però, a l’hora de pensar a qui votar, alguns apliquem criteris simplistes i primaris. Sense voluntat d’influir en el vot de ningú, els ex- Si el dibuix de la reixa deixa massa espai, les rates poden sortir fàcilment i transmetre una imatge negativa plicaré el meu mètode de selecció, basat en el dubte raonable.

Els partits que han estat incapaços de solucionar l’abús monumental de les motocicletes mal aparcades damunt de la majoria de voreres de la ciutat, ¿tenen credibilitat per prometre res si ja han demostrat la seva incompetència? Els partits que no han resolt la històrica conflictivitat provocada pels propietaris de gossos que ocupen espais públics en els quals està prohibit passejar els gossos sense dur-los lligats i permeten l’okupació de parcs i jardins col·lectius, ¿de debò poden aspirar a liderar projectes més ambiciosos? Finalment, queda per solucionar la qüestió de les rates. M’imagino que les del passatge Pellicer ja hauran estat reprimides gràcies a la gestió directa dels veïns però, ¿i les de la resta de la ciutat? De vegades, especialment de nit, veus rates amb fesomia de senglar que creuen les cantonades amb l’actitud poruga i alhora amenaçadora pròpia de l’espècie. ¿Com han aconseguit sortir a la superfície? ¿Els afecta més la calor o la bogeria electoral? No ho sé, però, a més d’activar els ressorts ancestrals de la repugnància, la seva presència ens recorda d’una banda la multiplicitat de problemes d’una ciutat (no vull parlar dels monstruosos insectes tunejats amb carrosseries postapocalíptiques que emergeixen massivament de matinada als passadissos i les escales de tants i tants edificis), i, de l’altra, de quina manera els partits i els candidats es refugien en l’espectacle de la frivolitat i de l’efectisme i desatenen o ignoren les qüestions més desagradables del servei públic. Contra l’onanisme exhibicionista de les promeses electorals, la rata és un monument a la realitat.