La Vanguardia (Català-1ª edició)
Camí final i sense retorn
Direcció i guió: Hermes Paralluelo Protagonistes: Antonio Paralluelo, Felisa Lou Producció: Espanya i Colòmbia, 2014. 98 m. Documental El tema de la vellesa també predomina avui al cinema. Proliferen les pel·lícules sobre éssers de la denominada tercera edat, un eufemisme políticament correcte. André Maurois va sentenciar: “Un matrimoni feliç és un edifici que s’ha de refer cada dia”. Crisi immobiliària o amorosa al marge, de vegades ja no queda temps ni força per refer l’edifici de la parella que emprèn el camí final. D’una relació que ha marcat tota la seva vida, deixant empremtes indelebles, positives i negatives.
Documentalista el primer llargmetratge del qual, titulat Yatasto (2011), va efectuar un ampli periple per festivals, el barceloní Hermes Paralluelo difumina a No todo es vigilia la presumpta frontera en- tre realitat i ficció. La seva pel·lícula és un desafiament, temàtic i estilístic, atapeït de risc i que estava obert a la falsa tendresa o l’engany emocional. Però el cineasta no només en surt indemne, sinó que plasma una obra la visió de la qual, sigui quina sigui la nostra edat, ens submergeix en una realitat que sempre pretenem defugir.
Per començar, el director ha escollit com a protagonistes els seus propis avis, units (i distanciats) per seixanta anys de matrimoni. Ella (Felisa Lou) es desplaça dificultosament, recolzant-se en un caminador; ell (Antonio Paralluelo) és un gelós protector d’aquesta dona que ha estat l’amor de la seva vida. Tots dos es coneixen perfectament. En tenen prou amb una sola mirada, un gest, per establir un diàleg que no necessita paraules. A part del superb plànol final, la pel·lícula transcorre en dos escenaris. Els passadissos de l’hospital on han estat ingressats i després la casa del poble on viuen.
Tots dos temen la possibilitat d’acabar en una residència geriàtrica, perdent així l’última llibertat que els queda en una vida que es dilueix. No poden ser l’un sense l’altre, encara que de vegades sembli que no es puguin suportar. Un sempre ha de corregir a l’altre, domesticar-lo encara més. La càmera s’adapta a la lentitud de protagonistes tan autèntics. Hermes Paralluelo aconsegueix imatges d’inusitada potència i bellesa. La seva és una prodigiosa pel·lícula que no mereix passar desapercebuda.