La Vanguardia (Català-1ª edició)
“És més punxant un bon sarcasme que un insult”
Tan bé com anaven Las mañanas Vaig agafar el programa l’any 2013 amb un 5% de quota de pantalla i el vaig deixar amb un 16,4% aquest març passat, quan em van apartar. Per què el van apartar? Això ho hauria de preguntar als responsables de la cadena.
El van acusar de no ser objectiu. Em quedo amb el que em diu la gent pel carrer: “Quina llàstima, et trobo a faltar, eres la meva alegria, el meu programa, quan tornes?”.
A qui ha provocat maldecaps? No ho sé pas. Va ser després de dir que el ministre Margallo era als toros després de la matança d’espanyols al museu de Tunis.
I era veritat? Em va acusar de mentir, però tinc la foto: mira.
Primera fila, sí. Més coses deu haver dit... Informava cada matí del que preocupa la gent, segons el CIS: cinc milions d’aturats, corrupció... Amb participació directa de preferentistes, desnonats...
No devia pas fer gaire gràcia a Moncloa... Informo del que passa i dic la veritat. Aquest és el meu límit: la veritat. Ningú no ha pogut demandar-me mai per mentir.
D’on ve, vostè? De quinze anys d’informar a la ràdio, a l’Hoy por hoy de Gabilondo i Francino.
Què li va semblar saltar a la tele? Una oportunitat periodística excitant.
Quin tret distintiu reivindica? La naturalitat, el llenguatge espontani, clar i senzill. I l’amenitat: no donar la llauna.
Doni’m un exemple del primer. Si el Govern diu “recàrrec de solidaritat temporal”, jo dic “els impostos pugen”. Si el Govern diu “mobilitat exterior”, jo dic “emigració”. Ben simple.
I un exemple del segon. Utilitzo la ironia, l’humor... És més punxant un bon sarcasme que no pas un insult. I vaig fitxar col·laboradors amb gràcia i discurs.
Sor Lucía Caram, Miguel Ángel Revilla... Molt crítics amb el Govern. D’altres no tant: José Apezarena, Melchor Miralles, Inocencio Arias...
I convidava molt Pablo Iglesias... Amb orgull periodístic et dic que en el meu primer programa de Las mañanas, el 2013, vaig convocar a la taula de debat sis joves polítics llavors molt desconeguts: Pedro Sánchez