La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una dona poderosa.
Charlize Theron va ser ahir el centre d’atenció al festival de Canes, on va presentar la seva pel·lícula Mad Max: furia en la carretera.
PREPARACIÓ “Quan vaig veure el meu clatell vaig pensar que l’havien retocat” VERSEMBLANÇA “Detesto quan al cinema apareixen noies esquelètiques bladant musculosos a cops” LACONISME “Havia d’entendre molt bé el personatge perquè hi ha els diàlegs imprescindibles” CONDUCCIÓ “No em va costar de portar el camió: sempre m’he sentit còmoda al volant”
Va guanyar l’Oscar per haver-se desposseït de la seva bellesa i haver-se convertit en una irreconeixible assassina en sèrie a Monster, ia Mad Max: Furia en la car
retera torna a demostrar que una de les actrius més boniques de Hollywood és capaç d’ensordir els seus atributs quan el paper ho requereix. Al film amb el qual George Miller torna 30 anys després a la franquícia amb què es va iniciar en el cinema, Charlize Theron és una guerrera del desert capaç de lluitar d’igual a igual amb un ferotge Tom Hardy i conduir amb mà ferma un enorme camió per on no hi ha asfalt. Però ara que l’esgotador esforç ha quedat enrere, la sud-africana ha recuperat el glamur, i espera l’estrena de dues pel·lícules més que faran parlar: Dark places, en la qual tornarà a compartir cartell amb Nicholas Hoult, i The last face, al costat de Javier Bardem, el nou film que dirigeix Sean Penn. A Mad Max: Furia en la carre
tera es torna a transformar completament. Com ho va aconseguir? Amb feina dura. La veritat és que quan vaig veure una de les primeres imatges de la pel·lícula em vaig quedar impressionada per la mida del meu clatell. Per un moment em vaig preguntar si me l’havien augmentat digitalment. Em van dir que no havien fet res, i admeto que no els vaig creure perquè semblava un jugador de futbol americà. La preparació va començar molt aviat, perquè el primer va ser trobar un braç mecànic òptim. Vaig fer moltes proves la primera vegada que vam estar a punt de fer la pel·lícula, tres anys enrere. El va construir un artista sorprenent perquè George volia que fos pràctic i realista. El vaig portar durant tot el rodatge lligat al meu braç, al meu coll i al meu tors, per la qual cosa vaig haver de preparar-me per poder utilitzar-lo correctament.
Com? Jo detesto quan en el cinema apareixen aquestes noies esquelètiques baldant els musculosos a puntades de peu. No m’ho crec i em molesta veure una noia de braços minúsculs pegant un home que és quatre vegades més gran que ella. I jo senzillament m’he de creure el meu personatge. No va caldre que tragués més musculatura perquè ja semblo un home, però em vaig preparar molt. Cap al final de la pel·lícula podia fer moltes flexions sense parar. Ara, segurament no hauria pogut pujar les escales perquè havia descurat la part inferior del meu cos. Era una mica com Popeye, amb molts músculs en la part superior i pocs en la inferior. Va ser un rodatge brutal, més de 130 dies de 14 hores, on trigàvem dues hores a arribar al plató i dues hores més a tornar, mentre lluitava amb un nadó que encara no dormia nits senceres. Crec que aquest va ser el rodatge més intens que he fet en els últims vint anys, i hi va haver moments en què ho hauria donat tot per un descans, però com que estic a totes les escenes, doncs no hi havia manera de parar.
Va ser complex poder crear un personatge amb tanta exigència física durant el rodatge? Per a mi era molt clar que George es proposava fer una pel·lícula que fos visceral i alhora molt específica en el pla visual, però també volia que el motor que empenyés la història fossin les emocions de l’audiència, per la qual cosa deliberadament va evitar els diàlegs, tret dels imprescindibles. Per això havíem de conèixer molt bé els nostres personatges per entendre les seves motivacions, que havien de ser molt palpables a la pantalla. Altrament, l’experiència de veure Mad Max seria simplement assistir a persecucions sense que res et vinculés emocionalment amb el que estava passant. L’objectiu primordial del meu personatge en aquesta pel·lícula és simplement sobreviure, un instint molt elemental que tots tenim i que en el seu cas es torna una necessitat molt real perquè ella és molt conscient que pot morir en qualsevol moment. Per poder treballar les meves escenes vaig utilitzar un munt de converses amb George sobre la meva relació amb Immortan Joe, el personatge de Hugh Keays-Byrne. En aquests diàlegs vam descobrir que ell abusava d’ella fins que la va descartar d’una forma espantosa, i que aquesta pot ser la raó per la qual va perdre el braç. Per això busca revenja. El que mai no s’aclareix és perquè segresta aquestes noies. La idea que vol portar-les a un lloc millor pot semblar molt heroica però potser hi ha una raó més personal, ja que li arrabassa el que ell més valora, provant de ferir-lo com ell la va ferir. El cert és que vam jugar amb un munt de temes que no són explícits a la pel·lícula, però s’aprecien els conflictes, les mol- tes coses amb què ella lluita i que no ha aconseguit resoldre.
Va ser complicat conduir l’enorme camió? No va ser complicat perquè està construït per desplaçar-se sobre la sorra i estava tot molt ben preparat per allò que anàvem a fer. A més, jo sempre m’he sentit molt còmoda al volant. Els meus pares treballaven en la construcció de carreteres i quan era petita el meu pare sempre tenia deu cotxes en diverses etapes de reparació a la porta de casa, amb motors desarmats per tot arreu. No recordo a quina edat vaig començar a conduir perquè sempre estava asseguda a la seva falda sostenint el volant. És una cosa molt natural per a mi. A més vaig créixer amb camions i tota mena de vehicles pesants al meu jardí posterior.
Mad Max: Furia en la carrete
ra és un entreteniment, però hi ha també un missatge molt inte-