La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una majoria fràgil
La curta victòria de Benjamin Netanyahu en les eleccions israelianes l’ha acostat a una sèrie de pactes que, com afirma l’exministre israelià Yossi Beilin, es poden trencar en qualsevol moment: “Una coalició de 61 diputats pot caure davant qualsevol moció de censura. (...) Això significa la necessitat de dur a terme una negociació esgotadora abans de cada moció de censura, abans de poder aprovar els pressupostos generals o abans de fer qualsevol canvi legislatiu”.
Només fa unes quantes setmanes Benjamin Netanyahu semblava un mag que aconseguia sortir airós de situacions polítiques difícils superant els rivals. El Likud, amb ell al capdavant, aconseguia 30 escons dels 120 que componen el Parlament israelià i, en canvi, el Partit Laborista, liderat per Isaac Herzog, obtenia 24 escons. El sector de la dreta religiosa va perdre una mica de pes i no va aconseguir una majoria. Només la decisió de Moshe Kahlon –líder del nou partit Kulanu i antic dirigent del Likud– d’aconsellar el president d’Israel perquè fos Netanyahu qui formés govern va permetre a aquest últim tenir l’oportunitat de compondre el futur gabinet.
Tot i això, el procés per aconseguir aquest objectiu ha estat molt més complicat que no semblava al principi. Ni al Likud ni al Partit Laborista no estaven per la feina de formar un govern de dreta-esquerra. Així que Netanyahu va concentrar tots els esforços en els partits de dreta i en els religiosos, i això suposava formar una coalició no gaire gran (amb 67 diputats), però aparentment estable. De tota manera, al final tot es va veure truncat quan dos dies abans de la data per presentar govern, l’exministre d’Exteriors Avigdor Lieberman, va anunciar que el seu partit no entraria en aquesta coalició, de manera que Netanyahu es quedava amb només 61 diputats. Però la cosa no va acabar aquí: el partit ultradretà de Naftali Bennett va aprofitar la conjuntura per millorar la seva posició i va exigir a Netanyahu la cartera de Justícia. Només quan li va ser concedida, Netanyahu va poder presentar davant el president d’Israel, Reuven Rivlin, el nou Govern.
Resulta curiós que en aquest cas els ac-
Y. BEILIN, tors principals amb qui Netanyahu ha mantingut unes negociacions exasperants eren tots fidels aliats en el passat: Lieberman va ser el ministre d’Afers Exteriors en l’última legislatura de Netanyahu; Bennett va ser el seu cap de gabinet quan era el líder de l’oposició, i Moshe Kahlon va ser un ministre seu molt lloat per ell gràcies a la reforma que va emprendre en el sector de les telecomunicacions. Semblava que tots tres havien passat de ser socis a rivals i estaven aprofitant la seva posició clau per entelar la sensació de victòria de l’home que havien servit en el passat.
Una coalició de 61 diputats pot caure davant qualsevol moció de censura. N’hi ha prou amb dos parlamentaris insatisfets perquè l’oposició tingui majoria. Això significa la necessitat de dur a terme una negociació esgotadora abans de cada moció de censura, abans de poder aprovar els pressupostos generals o abans de fer qualsevol canvi legislatiu. Un govern on regni un alt grau de confiança mútua –com va passar en el govern d’Yitzhak Rabin entre el 1992 i 1995– sí que es pot mantenir encara que la coalició sigui petita, però aquest no és el cas, de manera que se suposa que Netanyahu en els propers mesos farà tot el possible per ampliar els seus suports de govern.
En el pla internacional, és cert que la dimissió de Lieberman com a ministre d’Exteriors ha donat una petita treva a Netanyahu, però és molt probable que el partit de Bennett li exigeixi continuar construint a Jerusalem oriental i Cisjordània, i aquesta vegada el primer ministre israelià no tindrà aliats capaços de calmar els ànims a la diplomàcia internacional, tal com feien en el passat persones com Shimon Peres o Tzipi Livni. Es pot dir que a partir d’ara Netanyahu s’enfronta tot sol a la comunitat internacional, que en part és hostil a Israel i majoritàriament exigeix el cessament en la construcció d’assentaments i la tornada a les negociacions amb els palestins. Tot i això, possiblement els palestins no voldran tornar a jugar al “procés de pau” sabent que Netanyahu no està realment disposat a acceptar la solució dels dos estats i que els seus socis de govern no li deixaran fer cap concessió.
Tot això deixa Netanyahu inerme davant el Govern dels Estats Units, davant la Unió Europea, davant les decisions de l’ONU relatives a la construcció d’assentaments –sobre els quals ara els Estats Units no imposaran el seu veto– i davant les sancions que havien quedat paralitzades en espera que es formés govern a Israel. En aquestes circumstàncies, amb un Executiu conservador format per una coalició mínima, Netanyahu pot acabar festejant el Partit Laborista amb tot el seu afany. Per aconseguir un govern amb més suport, hauria de fer concessions polítiques, però així es podria mantenir a la cadira. La qüestió és que si topa amb la negativa de l’esquerra no tindrà més remei que preparar-se per a unes pròximes eleccions.