La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mozart visita el Liceu
El Gran Teatre presenta un ‘Così fan tutte’ més amarg que còmic i ambientat en un hotel de luxe
El teatre de la Rambla presenta sota la batuta de Josep Pons un Così fan tutte amarg, cínic i cruel, que ha estat ambientat en les estances d’un hotel de disseny.
Es una producció de La Fenice de Venècia, d’on arriba també el regista, el jove, prestigiós i sovint fosc Damiano Michieletto, que debuta el proper dia 20 al Liceu. El seu Così fan tutte és cínic, cruel... “Quan vaig començar a estudiar aquesta òpera vaig pensar erròniament que era una història còmica, però aviat vaig veure que el joc que planteja mata les il·lusions, trenca els somnis”.
Michieletto, que va estrenar el muntatge fa un parell d’anys a Venècia com a part de la trilogia Mozart-Da Ponte, ambienta l’acció en un hotel de disseny, cosa que suma versemblança al joc que proposa Mozart, això és, l’aposta de Don Alfonso amb dos joves militars respecte a la fidelitat de les seves respectives nòvies. “El fet que aquestes noies, les germanes Fiordiligi i Dorabella, arribin a un hotel on ningú no es coneix fa creïble que puguin arribar a ser infidels... l’anonimat alimenta l’erotisme”, puntualitza Michieletto. I si Peter Sellars veia en Don Alfonso un veterà de guerra, Michieletto el converteix en l’amo d’aquest hotel, un ressentit de la vida que en no poder ser feliç destrueix la felicitat dels altres. Despina, per la seva part, és una de les cambreres. Entre tots dos aconseguiran que tot acabi en final amarg. La ingenuïtat està en joc.
El Liceu es rescabala del seu últim Così –muntatge de Flotats que no va deixar gaire bona impressió– amb aquesta producció sota la batuta de Josep Pons, “És un Mozart madur, de l’època del Rèquiem i les tres últimes simfonies, capaç d’una concisió única. Mai amb tan poc no s’ha dit tant: amb els mateixos girs expressa el dolor, la ràbia, la complaença, el cinisme, l’engany, i ho fa de forma meravellosa, utilitzant una música transcendent per dir coses terribles... ‘Si no ric rebento’, diu el Don Alfonso”. Mozart –lloa Pons– no surt mai del món de la bellesa, i dóna pas als conjunts vocals (sextets, etc.) amb una transparència mai no vista fins aleshores.
El repartiment compta amb la gran Juliane Banse –la soprano que va donar peu que sorgís la Schubertíada de Vilabertran i que inexplicablement no havia recalat encara al Liceu– en el paper de Fiordiligi, amb Maite Beaumont en el de Dorabella, Joel Prieto (Ferrando), Joan Martín-Royo (Guglielmo), Sabina Puértolas (Despina) i Pietro Spagnoli (Don Alfonso)... “Un Don Alfonso –comenta el baríton italià– que així com en altres produccions és una figura paterna, aquí és un ésser alcoholitzat, que beu de principi a fi, convençut que aquestes noies no poden esperar res de la vida perquè tindrà una gran desil·lusió”.
Malgrat el títol ( Així fan totes), Mozart planteja –i reivindica– la infidelitat com un terreny dels dos sexes, encara que amb el pas dels se- gles hi ha passatges que grinyolen... “No parla només de la infidelitat femenina –defensa Banse–, sinó que comprèn la condició humana i la mostra sense jutjar”. Mentre que Beaumont afegeix: “però hi ha vegades que les dones ens quedem en una posició feble, demanant perdó per haver estat infidels... Perdó de què? És una pena que no puguem fer altres coses, està escrit així i així s’ha de cantar”.