No som britànics

Ala política li passa el mateix que al porc. Tot s’aprofita. Si no importen les categories és perquè amb les anècdotes n’hi ha prou, si els detalls són innocus el que és destacable són els conceptes. Tot serveix i res no és d’un sol ús. La causa ho necessita i la campanya permanent ho degluteix. I si de l’animal, fins i tot de les restes de l’elaboració, es produeixen embotits, del que afecta l’actualitat els partits en treuen profit encara filant molt prim i sense por del ridícul.

Vegem com a exemple la reutilització dels resultats electorals al Regne Unit de fa una setmana. Després d’un procés en el qual ningú no estava interessat pel que podia tenir de perillosa similitud, la victòria contra pronòstic de David Cameron va servir per apropar-se al reelegit primer ministre amb més barra que pudor. Ja no era el potencial perdedor, el gestor econòmic que malgrat revitalitzar l’economia no aconseguia que els britànics el creguessin. El conservador, en tots els sentits, va passar a ser l’imbatut gràcies a la capacitat pròpia o la debilitat dels seus rivals. Així, el PP el De sobte, va ser com si tots volguessin posar un David Cameron a les seves vides va convertir en l’aval a l’èxit de les seves polítiques de retallades; Podem, en l’evidència del fracàs de la històrica tercera via dels laboristes, aquí seguida a ulls clucs pels socialistes, i CiU, en la víctima de l’hegemonia nacional escocesa mantenint-li el mèrit d’haver autoritzat el referèndum aquí negat. De sobte, va ser com si tots volguessin posar un David Cameron a les seves vides. Com si aquí tots haguéssim de ser britànics. Doncs no. Tot i algunes realitats coincidents, cadascú és cadascú. I si, adaptant Ievtuixenko, cada persona és una i no n’hi ha cap altra que s’hi assembli, què no seran les societats i els països que les aglutinen a dotzenes. O a centenars. Hi va haver un temps en què alguns dels nostres polítics es van dedicar a anunciar o denunciar que els mitjans de comunicació públics haurien de ser com la BBC. Quina ingenuïtat! I no només perquè l’època de l’admiració pública va coincidir amb la pitjor i més cruel crisi econòmica i professional de la corporació britànica, sinó perquè no hi ha res en el nostre àmbit que s’assembli gens ni mica al que postula i traspua l’objecte del desig impossible. Des de la convicció de servei públic del seu màxim responsable, que aparca immediatament la seva legítima opció política personal al servei del respecte i la potenciació de la pluralitat, a la dels seus empleats orgullosos de defensar el ciutadà dels diversos poders que el sotgen. Tot i això, no van evitar les crítiques de Thatcher o Blair que, si les van fer, va ser perquè no aconseguien el seu domini.

No sembla que pugui ser així entre nosaltres, perquè ni som britànics ni s’espera que ho siguem. Per l’única cosa que possiblement s’acabin assemblant les dues realitats és pel fracàs de les enquestes.