‘Fofisanos’

Una vegada vaig sentir el pare d’una amiga dir que el més important per a un home a partir dels 40 és tenir una bona relació amb la seva panxa. La tripa, explicava, és com un jardí: cal dedicar-li temps i cures perquè, si et relaxes, les males herbes creixen i creixen fins a ficar-se al menjador, a la cuina, al bany... i poden acabar cruspint-se casa teva, amb tu dins. Ja sabem que tots els començaments són difícils, així que com abans l’home basteixi ponts amb la seva panxa, millor li anirà a la taula, a la vida i al llit.

Hi ha una parauleta trepant-me el cervell des de fa dies com si fos una tornada d’Enrique Iglesias. És a la boca de tothom. A la redacció del diari, al bar, al gimnàs, al carrer. Sembla que a ells, els homes, els provoca un riure ximplet només de dir-la. Fofisano, un terme compost sobre el qual la RAE encara no ha dit ni piu.

Ara resulta que l’estètica de moda correspon a la dels senyors fofisanos, el que es resumeix en tenir panxa cervesera i, alhora, fer una mica d’esport (acceptem pàdel) per suar les croquetes, el pernilet i les canyes que un es pren amb aquella alegria tan característica dels del sud d’Europa. La icona d’aquesta tendència és Leonardo Di Caprio. No el barbamec de Titanic, sinó el nou Leonardo, amb els La corba no torna perquè no ha marxat mai: es tracta del mascle ibèric de tota la vida però amb carnet de gimnàs seus sacsons com flotadors i pel qual Rihanna perd el cap. Sense voler jutjar la gran reina del pop, el seu gust deixa molt a desitjar.

Aquesta bestiesa planetària del fofisano la va inventar fa tot just un mes i mig Mackenzie Pearson, una estudiant de la Universitat de Clemson. Va trigar a fer-se viral el que es triga a oblidar un tuit després d’enviar-lo. “Encara que a tots ens agrada un cos escultural –va escriure–, hi ha alguna cosa als dad bod que fa que els nois semblin més humans, naturals i atractius”. I del dad bod (cos de pare) s’ha passat al castellanitzat fofisano.

El cas és que aquesta teoria l’he començat a desenvolupar amb discreció. Per pura curiositat sociològica. A ells, els homes, saber-se fofisanos els permet reconciliar-se amb la seva panxa, bastir aquests ponts de què parlava el pare de la meva amiga. Això sona bé, fins i tot terapèutic. A d’altres, cal pensar, els serveix com excusa per justificar la seva volàtil i trencadissa adhesió a la disciplina corporal, estètica i esportiva. I als que més els permet endrapar una pizza super size sense remordiments.

En el fons, el fofisano vindria a ser el mascle ibèric de tota la vida amb cos de càntir, encara que amb carnet de gimnàs: gran continent, molta panxa i poc broc. No és que tornin les corbes, és que no se n’han anat mai. Com el coixí de seguretat dels cotxes, que fa anys que ve de sèrie.

Que no es confonguin els fofisanos d’aquest món. A les dones no ens agraden les panxes mamelludes ni les que s’encapsulen en camises ajustades de tal manera que el melic es marca com si fos una prunera. Però qui t’estima s’arrima, i el carinyo té raons que la raó no entén. Les rajoles de xocolata molen, però mola més una panxa lleugerament amollida en la qual recolzar-hi el cap quan caus rendida al sofà mentre t’acaricien els cabells.