La Vanguardia (Català-1ª edició)
El film ‘Love’ causa escàndol a Canes
La projecció de ‘Love’, de Gaspar Noé, un film pornogràfic en 3D, revifa el debat sobre la transgressió en el cinema
Sexe. Poderosa paraula. Escrivim sexe davant del títol d’una pel·lícula, d’una obra de teatre o d’una novel·la, fins i tot davant d’un article com aquest, i es produeix un cert interès. Almenys d’entrada. Sexe, ja veuen. Té poder. També passa el mateix quan s’escriu sexe a Canes.
Ahir, al punt de la mitjanit, es va produir al festival un autèntic enrenou. Un tumult esbojarrat de gent que prenia posicions per accedir a la projecció de Love, de l’argentí Gaspar Noé. El film reconegut, abans fins i tot de la seva projecció oficial com l’escàndol del certamen. Per què? Perquè al film l’acompanya la paraula sexe des que es va anunciar la seva presència al festival.
I és cert: Love té sexe explícit, rodat en tres dimensions (3D), el que multiplica el seu efecte. Els que són conscients de l’obra anterior de Noé, argentí instal·lat a França des de fa infinitat d’anys, sabien, a més, del gust del director per la transgressió.
Transgressió en pel·lícules dures i violentes, com Irreversible (2002), amb una llarga i discutida escena de violació, insuportable per a molts. I de la degradació que implicava Enter de void (2009), també de Noé, tan interessant per altres raons.
Ara que Lars Von Trier ha deixat de ser l’enfant terrible de Canes, on se’l considera persona non grata pels seus desafortunats acudits sobre Hitler, semblava que Gaspar Noé estava cridat a recollir el seu ceptre.
Però el ceptre haurà d’esperar, si prenem com a referència aquest Love d’escàndol anunciat. És cert que el film mostra sexe explícit: molt. Un té la sensació que el 50 per cent del seu metratge està dedicat a això. I efectivament està rodada en tres dimensions, la qual cosa dóna a la geometria variable del sexe, entre dos, entre tres, entre quatre, una dimensió multiplicada. També cal advertir que el 3D comporta un cert risc per a l’espectador sensible i imaginatiu, que veu com els productes d’aquest amor insaciable, desplegat a la pantalla. sembla que acabaran a la teva pròpia cara: és la màgia del 3D, i també un dels seus perills.
Però fora d’això no hi ha res al film que no estigui a un clic de qualsevol ordinador en aquests temps, potser escrivint tan sols això: sexe. La transgressió, si existeix, està a l’ull del que mira, com sempre sol ocórrer, d’altra banda. En aquest sentit Love és una pel·lícula pornogràfica, efectivament. “La gent s’espanta amb aquesta paraula”, va dir Noé en la trobada amb els mitjans. Però el film no es diu Love perquè sí. Parla també de la passió d’estar enamorat. És una història romàntica en el fons.
“Estem pensant constantment en el sexe, i l’amor és sexe. Durant anys he somiat en realitzar un film on pogués reproduir la passió de l’amor amb el seu excés emocional i físic”, diu el director. El que deixa dempeus la veritable qüestió: és Love una pel·lícula transgressora?
EXPECTACIÓ Un tumult es va formar abans de la projecció del film de Gaspar Noé al festival ULLERES 3D La tècnica espanta l’espectador sensible, que ho veu tot massa a prop de la seva cara HISTÒRIA D’AMOR “Pensem en sexe, i l’amor és sexe. Mostro la passió i l’excés físic”, diu el director
“No tinc la sensació d’haver realitzat una pel·lícula transgressora”, afirma, i no s’ha d’estar d’acord amb Noé. Love no és transgressora; si potser és escandalosa i sorollosa. “Pasolini, Buñuel i altres directors, ells sí que han estat transgressors”, afegeix Noé, i no pot un per menys que donar-li la raó.
El cert és que l’escàndol i el sexe han anat sempre de la mà a Canes. El 1958 es va viure com un ultratge la imatge d’una joveneta Brigitte Bardot estirada a la Croisette, ni més ni menys que en biquini. A l’any següent, un pas més: l’actriu Simone Silva posant amb el banyador sense la part de dalt, davant la mirada divertida de Robert Mitchum. Havia nascut el topless a Canes.
Val a dir que aquestes dades, com el sexe a l’ordinador, es troben en qualsevol història del festival. Formen part de la seva memòria. Els fotògrafs eren allà per immortalitzar el moment. Des d’aleshores aquest tipus d’escàn- dols de paper couche, per així anomenar-los, no han cessat.
Avui mateix, per les jugades del vent, de vegades s’immortalitza la roba interior d’algunes convidades a la gala de vestits vaporosos: cent càmeres vigilen. O directament, com a la première de Love d’ahir a la nit, on Stella Rocha, diuen que famosa de la nit parisenca, es va presentar pràcticament nua. Coberta tot just per una gasa.
Són transgressors més centímetres de pell? Cap dir que, no almenys a Canes. La prova és en títols com Viridiana, de Luis Buñuel, guanyador de la Palma d’Or el 1961. Un film on, sense mostrar res, la sexualitat pecaminosa ho impregnava tot. I amb Viridiana va arribar el (veritable) escàndol. Aquell que toca os. Allò sí que va ser un ultratge per a l’època, cosa que no és Love, que no qüestiona res. Només ensenya, i ho fa a l’engròs.
La famosa Mondo Cane, de Cavara, Jacopetti i Posperi, es va
exhibir a Canes un any després. mostrant massa dolor potser per als gustos de l’època. L’època, és això. El moment. Estar un pas més enllà. Però no massa.
Canes ho ha aconseguit amb algunes de les seves pel·lícules al llarg dels anys. El mateix Noé va obrir un debat acarnissat amb l’anteriorment esmentada Irre
versible, una meravella per a uns, plena de preguntes; un pur insult per als altres. Escandalitzar, precisament. En el moment just. Perquè després pot ser massa tard.
Sexe, mentides i cintes de vídeo, de Soderbergh, es va alçar amb la Palma el 1989, i ho va fer en bona mesura –i així va ser apreciada– per la seva manera desimbolta de parlar de sexe. Em temo que ara, si la revisem, ens semblarà passada, que no ha envellit bé. Hem de traslladar-nos al 1990, amb Kids, de Larry Clark, per trobar un film realment inquietant. Clark es va acostar, amb la seva màgia del gran fotògraf que era i és, a les vides d’uns adolescents de Nova York. I ho va fer d’una manera que encara produeix esgarrifances en els qui la recorden.
Com oblidar també l’escàndol que va acompanyar Crash (1996), de David Cronenberg, basada en una novel·la d’igual títol de J.G. Ballard? Els protagonistes del film, per obtenir excitació sexual, s’havien de trobar enmig d’accidents de cotxes, entre ferros re- cargolats i membres trencats o mutilats.
La veritat és que semblava que, a Canes, respecte al sexe explícit, estava tot dit amb títols com Bai
se-moi (2000), que es pot traduir per fes-me un petó o folla’m, de Coraline Trinh i Virginie Despentes, sobre unes dones desesperades. O amb 9 songs, del 2004, dirigida per Michael Winterbotton, sobre una parella i les seves trobades més o menys furtives. Trobades sexuals explícites, per descomptat. Fins a arribar a The
brown Bunny (2003) de l’actor Vincent Gallo, a qui per al seu debut com a –pèssim– director se li va ocórrer rodar una fel·lació amb la, d’altra banda, sempre delicada Clöe Sevigny. Davant aquests escàndols, el tumult de
Love té poca explicació, més enllà que a Love li hagi tocat ser l’escàndol de torn aquest any a Canes.
ESCÀNDOL A Canes l’escàndol és una cosa estadística, en toca un per any o potser dos
ANTECEDENTS EXPLÍCITS Pel·lícules com ‘Baise-moi’ o ‘9 songs’ havien posat el llistó molt alt abans de ‘Love’