La Vanguardia (Català-1ª edició)
Palmira, un tresor amenaçat per l’EI
L’Estat Islàmic conquereix i amenaça les valuosíssimes ruïnes romanes
L’ocupació de la mil·lenària ciutat de Palmira es va consumar ahir amb la presa de les seves històriques ruïnes.
Després de diverses jornades de combats, els milicians de l’Estat Islàmic van aconseguir una gran victòria contra l’exèrcit sirià, obligat a retirar-se de totes les seves posicions, abandonant les seves modernes instal·lacions militars, l’aeroport i la presó, d’on va treure els presoners, desertors i insurrectes.
D’acord amb els comunicats de guerra de Damasc, es va poder evacuar la majoria de la població –uns seixanta mil habitants– replegant-se a Homs, capital de la província.
Per la Direcció d’Antiguitats del Govern sirià, “la batalla de Palmira s’ha convertit en la batalla del món”.
Aquesta derrota evidencia, abans que res, la debilitat de l’exèrcit sirià. Fa poques setmanes va tenir impediments importants a Idlib, al nord, a prop de la frontera amb Turquia. Des de l’any passat, quan va poder –a costa de greus pèrdues– reconquerir Homs, l’anomenada capital de la revolució, i va poder recuperar el castell dels croats, una altra imatge històrica de Síria, està perdent embranzida en aquesta guerra de desgast extenuant i de sort incerta, molt incerta, que només es pot acabar amb la firma d’un difícil acord internacional.
El principal problema de l’exèrcit sirià no és que li faltin armes ni ajut internacional important, com el de l’Iran, Rússia o el Hizbul·lah libanès: el que li falten són homes.
Encara hi ha soldats a les seves files que no han estat reemplaçats des de fa cinc anys, és a dir, des d’abans de l’inici de la rebel·lió. A més, no totes les seves unitats tenen la completa confiança dels comandaments.
Sovint, destacaments d’elit es traslladen a contra rellotge d’un paratge a un altre on s’exacerben els atacs rebels, i en primer lloc de l’Estat Islàmic, com si es tractés de combois de bombers sol·licitats amb urgència. Encara que no hi ha estadístiques fidedignes, s’especula que hi ha hagut al voltant de quaranta-dos mil solats morts a la guerra. En poblacions de completa adhesió al règim com Latakia o Tartus, les imatges dels militars caiguts al camp de batalla omplen els murs dels carrers.
Aquesta victòria dels homes d’Abu Bakr al-Bagdadi és, en primer lloc, d’un gran valor estratègic. Les forces gihadistes pretenen haver estès el seu domini a la meitat del territori nacional sirià, tot i que cal precisar que, tret d’alguns centres de població com Al-Raqqa, es tracta d’un vast espai gairebé desèrtic on, això sí, hi ha alguns jaciments de petroli i de gas.
L’any passat, a Damasc, dirigents del partit Baas, abans del
CIUTAT ROMANA Destruïda per un terratrèmol l’any 1089, podria acabar dinamitada per l’EI
fulgurant èxit de l’Estat Islàmic, m’asseguraven que el seu govern no tenia interès a exposar la vida dels seus soldats per una zona desèrtica. I afegien que, ja que Occident protegeix aquests grups rebels, haurien de ser els
DEBILITAT BAASISTA L’exèrcit sirià està encadenant derrotes: no li falten armes, sinó homes
militars occidentals i no ells els que s’encarreguessin de combatre’ls, després d’adonar-se de les malèfiques conseqüències que provocaven als seus propis països.
La presa de Palmira, encreuament històric de camins entre el Llevant i Mesopotàmia, permet als gihadistes de l’Estat Islàmic establir una zona contínua sota la seva influència, des de la controlada província limítrofa d’Anbar fins a la de Palmira, que es podria convertir en base ter- ritorial del califat que projecta.
L’Estat Islàmic és capaç de lluitar en dos fronts i derrotar dos exèrcits, l’iraquià i el sirià, alhora. L’any passat, en un gest molt simbòlic, van arrencar les fites de la frontera imposada durant la Primera Guerra Mundial en els acords francobritànics de Sykes-Picot.
L’altre aspecte de la seva vic- tòria a Palmira és ideològic. Les seves ruïnes, com les de Nínive, a les portes de Mossul, són un escàndol segons la seva concepció bàrbara de l’islam, perquè representen imatges i símbols de la jahiliya. Amb aquest nom els musulmans descriuen l’època anterior a l’inici de la seva fe religiosa, considerada l’edat de la ignorància, de conno- tacions paganes, anterior a la seva submissió a un Déu únic i a la seva llei.
La destrucció que van dur a terme a Mesopotàmia, bressol de civilitzacions, ara fa uns mesos, dels seus gloriosos vestigis sumeris i accadis, són conseqüències d’aquesta idea totalitària i salvatge del món. Ara per ara no hi ha notícies que els gihadistes hagin començat a demolir o dinamitar la vasta superfície de les ruïnes de Palmira, destruïda per un terratrèmol l’any 1089, però el valor que el món civilitzat atorga a aquest patrimoni fa témer el pitjor.
Si hi ha una cosa indiscutible en aquestes victòries de l’Estat Islàmic és que ningú no està disposat de debò, ni en el camp de batalla ni en la guerra de la civilització, a fer-los front.
A Beirut ja es pregunten fins quan els libanesos es sentir podran exclosos del furor d’aquests bàrbars. Ja en la seva magnifica i polèmica novel·la Submissió, Michel Houellebecq denuncia la covardia, l’egoisme i el buit de les societats d’Occident.