Mediterrània llatina

Andrea Noferini compara la situació política a Itàlia i Espanya: “Mentre a Espanya l’ascens de les noves formacions polítiques sembla obrir importants esquerdes en el tradicional esquema bipartidista, cosa que encoratja, a més, cert risc d’ingovernabilitat, a Itàlia es rema justament en la direcció oposada”.

Mattarellum (1993), Porcellum (2005) i Italicum (2015) són els sobrenoms amb els quals es coneixen col·loquialment les últimes tres lleis electorals italianes. La més recent, aprovada amb certa polèmica aquest mes de maig, permetrà al partit polític que obtingui el 40% (i no el 50% més un) dels vots el domini sobre la Cambra de Diputats mitjançant un generós premi de majoria. Si el partit guanyador és, a més, controlat per un únic líder –com actualment és el cas de Matteo Renzi–, executiu i legislatiu es concentraran en la figura del primer ministre, que tindrà, d’aquesta manera, un ampli marge de maniobra.

Entre els aspectes més positius, la nova llei reintrodueix un sistema de llistes (semi)obertes mitjançant el qual els ciutadans podran expressar fins a dues preferències, de manera que podran elegir dos candidats de sexe diferent. Serà, per exemple, interessant veure quant pesarà aquest petit avantatge de gènere en la composició del nou Parlament.

Mentre que a Espanya l’ascens de les noves formacions polítiques sembla obrir importants esquerdes en el tradicional esquema bipartidista, cosa que encoratja, a més, cert risc d’ingovernabilitat, a Itàlia es rema justament en el sentit oposat. En les pròximes eleccions, qui sàpiga convèncer el 40% dels italians es trobarà de fet amb un xec en blanc per governar els propers quatre anys sobre el conjunt de tots els ciutadans. El guanyador dependrà així dels seus propis diputats, no serà os- tatge de fràgils coalicions multipartidistes i –si s’aprova també la imminent reforma del Senat– es trobarà amb un segona cambra extremadament debilitada. En una paraula: el final del bicameralisme simètric i la introducció de certs gens de presidencialisme a la Constitució republicana del 1948. Una vella quimera del Cavaliere Berlusconi que sembla agradar també a l’actual primer ministre.

Amb aquestes reformes, es tracta al cap i a la fi de canviar representativitat democràtica per estabilitat política. Potser és el que necessita Itàlia per curar la seva endèmica ingovernabilitat, vist que els governs aquí tenen una vida mitjana de menys d’un any. O potser no. A Itàlia, la distribució del vot sempre ha estat més complexa i fragmentada del que qualsevol sistema electoral podria suportar.