La Vanguardia (Català-1ª edició)
Entre Orient i Occident
La Unesco adverteix que la destrucció de Palmira seria una gran pèrdua per a la humanitat
Fa més de quaranta anys vaig visitar per primer cop Palmira, Tadmur, o poble dels dàtils, en àrab. Llavors el modest hotel Zenobia, amb les seves habitacions atrotinades, amb ventiladors d’aspa, era l’únic alberg per a viatgers i turistes. En un altre va estar a punt d’empassar-se’m una tempesta de sorra a la carretera. El meu conductor feia avançar l’automòbil en ple desert i no recordo el temps que ens va fer falta per arribar a la ciutat mil·lenària. L’última vegada va ser durant un viatge oficial dels Reis d’Espanya Joan Carles i Sofia, quan a l’amfiteatre romà es va organitzar un espectacle folklòric amb tribus beduïnes de l’allà. Llavors ningú no es podia imaginar que el fort règim baasista de Damasc pogués ser derrotat un dia a la mítica capital de la reina Zenòbia, anomenada la Cleòpatra de Síria.
L’apogeu d’aquesta metròpoli del desert va coincidir amb el seu regnat durant el tercer segle de la nostra era. Imagineu-vos una ciutat de centenars de columnes a la vora de les avingudes i de les estàtues dels seus notables i potentats damunt de repeus adossats. Hi havia més de dues-centes estàtues a les columnates, als murs de l’àgora. Magistrats, capitans, guies de caravanes van posar davant els artistes perquè esculpissin les seves estàtues. Al mig de la població s’aixecaven quatre colossals estàtues de granit ofertes per Alexandria, representant divinitats, i quatre obeliscos més que indicaven els punts cardinals.
L’eventual destrucció d’aquest tresor històric i artístic “serà una gran pèrdua per a la humanitat”, segons va advertir ahir Irina Bokova, directora general de la Unesco. “Hem de protegir aquestes restes increïbles de la història”, va afegir.
El gust per l’exhibició ostentosa, un tret molt oriental, va impregnar la vida urbana d’aquesta Palmira construïda sobre un encreuament de camins, al costat d’un oasi, en la ruta de la seda, i no és cap metàfora, entre Orient i Occident, al mig del desert, travessat per les caravanes que transportaven des de l’oceà Índic a la Mediterrània espècies, perfums i ivori.
La seva existència es va mantenir en un equilibri inestable entre els grans imperis enemics, Roma i Pèrsia. La seva fortuna originària van ser les fonts d’aigua termal, d’Afka, que el modern hotel Meridien va saber recuperar en el seu visitat subsòl. La rebel·lió de Zenòbia contra Roma va acabar amb la ciutat Estat, amb aquella verita- ble torre de Babel poblada d’egipcis, perses, indis i molts grecs. La reina d’Orient es va convertir, després de caure derrotada, en presonera de l’emperador d’Occident.
Sorprenia que les ruïnes fossin tan extenses –uns sis quilòmetres quadrats–, i també el bon estat en què es trobaven. Pel llarg carrer porticat i una vegada passat l’arc triomfal, els veïns venien les mercaderies, tapissos, teles, florits punyals, sobre capitells i columnes truncades.
Palmira, sepultada durant segles sota la sorra, va generar al
La reina Zenòbia, la Cleòpatra de Síria, va portar Palmira a l’esplendor abans de caure contra Roma
seu costat un poblat de quaranta mil habitants. Des del vell fort àrab erigit al turó es poden contemplar les ruïnes, el poble, l’oasi, el desert...
No vaig poder tornar mai més a la ciutat. Cada vegada que ho vaig intentar des de Damasc la seva situació era incerta pels atacs dels rebels, abans de l’aparició dels perversos gihadistes, que en sotjaven la carretera o bé maltractaven la població.
Ara, com tantes altres ciutats de l’Orient Mitjà, s’ha convertit en una ciutat prohibida.