Els perills de la desigualtat

FA trenta anys, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va començar a mesurar les desigualtats entre rics i pobres. En la seva última anàlisi, divulgada ahir, aquesta desigualtat ha arribat a la cota més alta en tres decennis.

Sota el lema “Millors polítiques per a una vida millor”, l’OCDE reuneix majoritàriament països europeus, però també americans, com els EUA, el Canadà i Mèxic; asiàtics, com el Japó i Corea del Sud, o d’Oceania, com Austràlia i Nova Zelanda. En total, 34 estats. Segons confirmen els càlculs recents d’aquest organisme, la crisi ha agreujat, i molt, la desigualtat. En els països esmentats, el 10% dels més afavorits acumula el 50% de la riquesa, mentre que el 40% dels més desfavorits s’ha de conformar amb el 3%. Es tracta de xifres de mitjana, però que s’aguditzen als països on la desigualtat ha avançat més, com Espanya, Portugal o Grècia. Al nostre país, el 10% de les llars menys dotades ha perdut el 13% anual dels seus ingressos entre el 2007 i el 2011. En el mateix període, els que més tenen van perdre només l’1,5% dels seus guanys. L’abisme entre els uns i els altres es va eixamplant. A Espanya el percentatge de població sota el llindar de pobresa se situa en el 18%; és a dir, el doble que abans de la crisi. Al conjunt de l’OCDE, els pobres sumen la meitat que a Espanya, el 9,4%.

Aquest tipus d’estadístiques són de vegades rebudes als sectors més acomodats –i irresponsables– amb una ganyota de tedi. Però no és gaire assenyat reaccionar així en un país on més del 20% de la població activa es troba en l’atur, sense ingressos; de fet, la lluita contra la desigualtat comença per la lluita contra l’atur. Ni és aconsellable oblidar que els últims anys han portat moltes retallades salarials i socials, juntament amb pujades d’impostos, amb les conseqüències previsibles sobre les economies familiars. Aquestes mesures han ajudat a fer més competitiva l’economia nacional, però també a projectar ombres molt preocupants sobre la cohesió social.

En un sistema capitalista sempre hi haurà diferències. Però es tracta que no siguin excessives ni absurdes. La classe mitjana és un pilar insubstituïble de tota societat avançada. I la classe popular ha de ser també, com la mitjana, productiva i consumidora... sempre que disposi dels recursos bàsics per participar en aquesta roda que mou el sistema. No adonar-se’n, fomentar el desequilibri extrem i condemnar a la marginalitat grans grups socials és un error. Un error que crea pobresa, alimenta opcions polítiques de futur incert i amenaça el mateix sistema.