Operació Jaquín

El maig del 1948, al cap de poques hores de la proclamació de l’Estat d’Israel, els països àrabs veïns li van declarar la guerra. Entre aquests països hi havia l’Iraq. Louise Aynachi, que aleshores només era una adolescent, vivia amb la seva família judeoiraquiana en una vil·la a Bagdad, a la vora del Tigris. En aquesta zona entre els rius Tigris i Eufrates hi havia comunitats hebrees des de feia dos mil sis-cents anys. Però a partir d’aquell mes de maig res no va tornar a ser el mateix: lleis antisemites, acomiadament de funcionaris jueus, fustigació creixent per part de la societat. Per molts segles que fes que estaven instal·lats, a Bagdad no hi havia futur per als jueus. Van començar a fugir al nou país, primer a raó de mil al mes, després de deu o quinze mil. Els que estaven disposats a resistir cada vegada tenien menys motius per fer-ho. El seu vell món desapareixia a tota velocitat davant els seus ulls, i el 1951 la Louise i els seus, forçats a començar una nova vida en un país desconegut i assetjat, es van escapar sense res.

El cas de la Louise (que explica Ari Shavit al seu llibre Mi tierra prometida) il·lustra una de les tragèdies recurrents en la història de l’ésser humà: el xoc brutal entre els destins individual i col·lectiu, que en determinades ocasions ens posa a la mercè d’unes circumstàncies sobre les quals no tenim poder ni influència. L’Estat d’Israel s’ha construït sobre centenars de milers d’històries així: ho demostra l’onada de jueus europeus que van sobreviure a l’Holocaust, i després la dels jueus que fugien del món àrab, i al cap d’unes quantes dècades la dels jueus procedents de l’antiga Unió Soviètica... Buscar refugi a Israel se’ls presentava a tots com l’única oportunitat que la realitat els oferia per sortir del remolí i recuperar les regnes de les seves pròpies vides. Però el món mai no tornaria a ser com havia estat, i ells tampoc. Així, per exemple, els jueus d’origen àrab van haver de renunciar a bona part de la seva cultura i costums, que després de tants segles de convivència s’assemblaven massa als dels seus antics compatriotes: la seva música, la seva gastronomia, la seva manera de vestir eren les de l’enemic.

Des del 1948, l’hostilitat envers els jueus s’havia anat estenent per tot el món àrab, inclòs el Marroc, que llavors estava dividit en dos territoris, l’un d’adminis-

I. MARTÍNEZ DE PISÓN, tració francesa i l’altre d’administració espanyola. Quan el 1956 la marea de l’anticolonialisme va precipitar la liquidació dels dos protectorats, Israel era un país de dos milions d’habitants que per primera vegada començava a gaudir d’estabilitat, i molts jueus del Marroc van optar per seguir l’exemple de la Louise i companyia. Encara que la nova administració marroquina es va presentar lliure de pre- judicis antisemites (Mohamed V va tenir algun ministre hebreu), no va trigar a tancar les fronteres als que fossin sospitosos de voler contribuir a la prosperitat i la defensa d’Israel: això és, a tots els jueus marroquins. Va ser llavors quan els serveis secrets israelians van posar en marxa l’operació Jaquín, gràcies a la qual diver- sos milers de jueus van abandonar clandestinament el Marroc a través de Ceuta i Melilla.

L’episodi és poc conegut. Vaig buscar documentació sobre aquesta qüestió per a una novel·la, però el cert és que no en vaig trobar gaire: unes pàgines de l’historiador José Antonio Lisbona, d’altres en alguns llibres sobre el Mossad, un parell d’entrevistes. I res, evidentment, als diaris espanyols de l’època, sotmesos a la vigilància fèrria de la censura franquista. A falta de testimonis concrets, per descriure el modus operandi vaig haver de recórrer en bona mesura a conjectures, que incloïen els previsibles suborns a la policia de fronteres. Una vegada publicada la novel·la, vaig tornar per Melilla per presentar-la i em va satisfer comprovar que almenys en aquest detall no m’havia equivocat. Un dels assistents em va explicar la història del seu pare, un transportista que col·laborava en l’operació i que, en efecte, tenia untat l’oficial de la frontera de Beni Ensar. Un dia, pel motiu que fora, no era aquest oficial sinó un altre qui va registrar el camió, i va interceptar el carregament d’espantats jueus. El transportista va anar a la presó, però no per gaire temps: un advocat suec contractat per Israel se les va arreglar per, segurament recorrent de nou al suborn, treure’l d’allà en menys d’un mes.

En aquesta presentació també vaig conèixer el president de l’Associació Mem Guímel, que manté viu el record dels prop de quaranta hebreus morts en el naufragi del Pisces. Va passar el gener del 1961. A l’altura de la badia d’Alhucemas, un temporal va enfonsar el Pisces, un dels vaixells utilitzats per al trasllat de famílies jueves entre Melilla i la Península. Cap dels nens, dones i vells que viatjaven a bord no va sobreviure, i durant unes quantes setmanes les marees van continuar arrossegant cadàvers fins a la costa. L’operació Jaquín va ser destapada, i la seva xarxa de col·laboradors, desmantellada.