Plor per Palmira

Vaig ser ferida per la llum de Palmira al capvespre i, com tants altres, ja no he deixat d’estimar-la. La núvia del desert, ciutat imperial de la gran reina Zenòbia i, segons les cròniques bíbliques, tocada per la mà de Salomó, és una d’aquelles belleses inesperades, enmig del no-res, que sumen el miracle del temps amb l’intens aroma de les velles civilitzacions. En el record, la nostàlgia de la llum brillant del desert picant a les columnes corínties del temple de Bel i, més enllà, el castrum de Dioclecià, amb la seva imponent Via Praetoria, ressò llunyà del poder de Roma. Dos mil anys de civilitzacions superposades que van mantenir la seva altiva presència, més enllà dels imperis, immunes al gust destructor dels vencedors.

Immunes... fins ara. Palmira ha caigut en mans del Daeix, aquesta bogeria fanàtica que no deixa res al seu pas, més enllà del plor, la sang i l’aniquilació, i la sinistra foscor que l’amenaça té en suspens el món. Perillen els seus centenars de columnes, els pedestals, el bellíssim teatre romà, el temple del déu mesopotàmic, tan antic que fins i Palmira, la intensa bellesa de la civilització a les portes de ser arrasada per la barbàrie tot la Bíblia recull el seu nom. Aquell mateix déu Bel que Alexandre el Gran va posar sota la seva protecció. I la certesa que aquest conjunt d’una bellesa extrema, testimoni viu de la saviesa antiga, pugui ser destruït pedra a pedra, amb excavadores, bombes i tota mena d’armes, és un horror que se suma a l’horror, una derrota més de l’ésser humà, vençut per la foscor. Palmira podria acabar aniquilada com tants altres patrimonis de la humanitat que han existit durant mil·lennis i que sucumbeixen davant el fanatisme macabre de l’islamofeixisme. Com la ciutat vella de Homs o els budes de Bamian o les estàtues assíries de Mossul o els milers de llibres antics cremats... La intensa bellesa de la civilització arrasada per la maldat de la barbàrie.

Per descomptat, el primer plor no és per les pedres mil·lenàries de Palmira, perquè la mort s’acumula dia a dia, i hi ha tants milers de víctimes que ja no les comptem. Però també hi ha un plor per la pèrdua del testimoni petri del que hem estat, de l’ADN del nostre pas per la terra. Palmira ha sobreviscut a tot i a tothom durant dos mil anys, però és possible que no sobrevisqui a aquesta darrera bogeria totalitària.

En aquest punt, l’aflicció de l’ànima em deixa sense alè per a la queixa. Preguntaria on som, què estem fent de veritat per aturar aquests assassins, fins quan. Però, per què? L’Estat Islàmic avança sense fre, les Nacions Unides no serveixen per a res, les grans potències juguen a jugar als jocs de la guerra i els aliats de l’Estat de benestar s’assenten en els petrodòlars del fanatisme. El mal avança perquè no el parem, no perquè sigui imparable. Així doncs, per què ens hauríem de preguntar? En dies com avui, a les portes d’un altre horror, només queda la negror d’una profunda tristesa.