El cervell i l’ordinador

El poc paper que l’educació actual està donant a les humanitats coincideix amb l’auge de l’ordinador i la informàtica en general. No estic segur que hi hagi una relació causal, però sí que són fenòmens coetanis, coincidents. S’abandonen les humanitats perquè algú amb poder creu que l’ordinador serà capaç de suplir-les? Cal ser molt racionalista per creure-ho, però els fets apunten que hi ha gent al poder que prefereix la màquina a les ments humanes.

Els anglesos van construir un imperi i van controlar el món amb una elit, no d’ordinadors, sinó de llicenciats a Oxford i Cambridge que van estudiar bàsicament humanitats: els clàssics grecs i llatins, que comentaven en aquestes llengües amb els seus tutors o traduïen a l’anglès.

La polèmica la van centrar Marvin Minsky, del MIT, i Roger Penrose, de Cambridge. Minsky va carregar contra Roger Penrose, que al seu llibre La nova ment de l’emperador es permetia qüestionar la capacitat dels ordinadors per generar idees.

Les dades que entren en un ordinador es diferencien de les idees en el fet que han de ser precises, repetibles, totalment especificables, molt sovint quantitatives; les idees, en canvi, són irrepetibles, ja que cada persona les modela a la seva manera. Només quan són quantificables podem intercanviar idees precises de ment a ment; per això les ciències s’entesten a ser quantitatives, i per això només perceben una part de la realitat: el que es guanya en comunicabilitat se sacrifica en precisió. Si les idees difereixen de les dades perquè són subjectives i qualitatives, el programa de la ment, que és la imaginació, també difereix d’un programa d’ordinador. La imaginació té la llibertat de canviar idees, perquè només està constreta quan s’apliquen regles de la lògica. Però la lògica és només una subrutina de la ment, un programa d’ordinador al cervell. La imaginació arriba al terreny que la raó tem trepitjar. Aquesta combinatòria d’idees també té les seves lleis d’associació: l’analogia, que és el tipus de pensament màgic, i quan baixa al nivell lògic la relació causa-efecte, que és la manera adoptada per la ciència. La ment només és assimilable a l’ordinador quan pensa segons regles lògiques.

La ment és raó més imaginació, i encara una cosa més: valoració, que prové de l’emotivitat i tenyeix les idees i les omple de viscositats per fer-les atractives o repel·lents entre si per regles alienes a la raó. Si jo dic una procacitat com la següent: “L’Esperit Sant és un xip, la sagrada forma ja no és de blat sinó de silicona”, el lector notarà l’aparició en la ment dels seus judicis de valor. I aquestes valoracions són emotives. Arribaran a tenir-ne, els ordinadors? Seran capaços d’emocionar-se i emetre judicis de valor?

Jung defineix l’emoció com un estat afectiu o sentimental que arriba a un grau d’intensitat tan alt que desencadena enervacions físiques incontrolables per la raó. Quan ens posem davant d’una obra d’art, un fet sensacional o una meravella natural, la sensació passa a sentiment, i aquest, si és intens, a emoció, disparant aquesta enervació fisiològica incontrolable que es tradueix somàticament en llàgrimes, esgarrifances, nàusees o cara beatífica. Però a més, i això és el que compta per al tema que ens ocupa, es produeix un canvi incontrolat en el programa que governa la ment: en comptes de relacionar les dades, les estem valorant, les hem tenyit, ja no són pures; s’han diluït en la sentimentalitat. El sentiment és una sensació valorada. Tot això distancia encara més la ment humana de l’ordinador. Distància que gairebé sembla insalvable quan es considera que el cervell, a més d’una malla electroquímica de sinapsi neuronal, és una glàndula de secreció interna. En certs estats hi apareixen serotonina i melamina; per pràctiques anomenades místiques, sense necessitat d’ingerir drogues, el cervell canvia radicalment de programa i es posa a funcionar amb reticles neuronals que normalment no funcionen. Ar- ribarà a segregar substàncies, l’ordinador? Serà capaç de provocar-se estats emotius que alterin endògenament els seus programes?

L’aplicació del coneixement en la vida és la saviesa. La saviesa és l’art d’emprendre l’acció justa en el moment adequat. L’ordinador ajuda a prendre decisions, però mentre la màquina no sigui capaç d’emetre judicis de valor, d’incloure emocions, de canviar de programa com l’home canvia d’estat d’ànim, deixar les decisions a l’ordinador seria reduir l’ésser humà a allò que pot fer un ordinador. Andy Warhol volia ser màquina. Però no tots pensem igual. Amb la imaginació emotiva o el pensament sentidor hem inventat les màquines, i a hores d’ara no ens enamorarem pas d’un martell ni combregarem amb rodes de silicona.

JAVIER AGUILAR