Certes coses

Em quedava pendent de Sant Jordi Principi d’incertesa, el llibre caleidoscòpic del Martí Sales. La primera i fonamental incertesa és meva, la veritat, perquè no sé què dir-ne. I no perquè no m’hagi agradat.

M’ha agradat i molt, m’ha agradat de manera desassossegada i compulsiva, m’ha agradat amb enveja i amb set i amb ràbia, m’ha agradat amb una ambició més alta i amb una frustració més profunda.

Però no sé què dir-ne perquè tinc la impressió que el Martí Sales tampoc no sap què dir. El principi d’incertesa de Heisenberg li serveix per afirmar que, també en literatura, també en la vida, quan observes una cosa la modifiques i, per tant, estrictament no és possible conèixer res, o potser més estrictament encara, conèixer és una acció insondable: il·lusió, constructe, poema.

Segurament és cert, però difícil de saber; com també ho és que al meu amic Martí i a tots els que com a ell ens corca el mateix buit, l’urc d’escriure bé ens duu a fer coses que no tenen res a veure amb la curiositat per la vida, sinó amb les ganes de trobar alguna cosa a dir. Tot plegat produeix un resultat paradoxal: bàsicament perseguim la pròpia ombra, però és per aquesta obsessió persecutòria que viatgem sense parar, en cos i text, i topem de cara amb el món.

Demano perdó de genolls per estar esputant aquestes abstraccions per parlar d’un llibre que s’ancora sempre que pot en fets i llocs i persones i converses con- ‘Principi d’incertesa’ m’ha agradat molt, de manera desassossegada, amb enveja, amb set i amb ràbia cretíssims, i que mostra un amor granític per l’escriptura feta de referències apreses amb el tou dels dits. Hi ha pàgines que les lleparia. Però aquesta és la qüestió. El principi d’incertesa és una prevenció contra la grandiloqüència, contra els discursos definitius que pretenen descriure la certsa o establir la frontera entre allò real i allò imaginat. I davant d’aquesta prevenció, hi ha la descripció de la diversitat de coses, de vides, d’eufòries, d’absurds, de referències, llibres, discos, -fotons, foscors-, amb l’esperança que l’ordre imposat per l’observació, el pol magnetitzat de l’escriptor que furga, faci emergir uns nuclis de significació. Que aquests nuclis de significació dibuixin --o almenys deixin constància-- d’un temps i d’una manera possible d’explicar-lo i tensionar-lo. És un escepticisme concret, que es resisteix al desesper, però n’enveja la seguretat.

L’exemple és a la primera part del llibre: hi surt Nova York. És impossible escriure sobre Nova York, com demostro en aquest diari tot sovint. És com intentar mesurar un regle o cronometrar un rellotge. Nova York és la mesura de totes les referències: tot significa. Pots provar de ser clar i potser descosir-hi algunes paraules i idees. Res més. Passa també al final del llibre: el punt de fuga és la mort d’un amic. El Martí Sales hi desarticula el dol, conscient de la incertesa. I aquest és el nostre mal: aquesta consciència. Diu Ferrater de l’escriptor: “Va morir devorat: l’inefable el va temptar.” Morim devorats, Martí, deixem-nos temptar.