La Vanguardia (Català-1ª edició)
Àrea metropolitana 2.0
Les eleccions constataran que el contínuum urbà barceloní és cada dia més un territori discontinu en termes polítics
El més probable és que el que en les municipals del 2011 va semblar un accident es converteixi ara, el 2015, en tota una tendència: les adhesions indestructibles a una tradició partidària han quedat enrere. Els lideratges personals, nous o vells, i la gestió dels governs locals serà el que comptarà en la nit electoral.
Així s’explica l’extraordinària diversitat d’ alguns escenaris previsibles el 24-M. Per exemple, mentre a Santa Coloma de Gramenet la socialista Núria Parlón té assegurada la reelecció amb un resultat còmode, al municipi veí, paret amb paret, és Xavier García Albiol, del Partit Popular, qui sembla que té garantida la reelecció sense gaire problemes. Al costat de Badalona, a Sant Adrià, una candidatura de MES –el partit dels sobiranistes escindits del PSC– espera posar en un compromís l’alcalde socialista. I al municipi contigu, a Barcelona, l’alcalde convergent Xavier Trias no les té totes davant la competència d’un partit que fa menys d’un any ni tan sols existia. Quatre municipis idèntics i quatre escenaris diferents. Les tesis generals s’han dissipat.
Raimundo Viejo, un politòleg que ara milita a Barcelona en Comú –és el número sis de la llista que lidera Ada Colau– va escriure després del 15-M un petit llibret, La dansa de la Medusa. Viejo afirmava que aquella mobilització demostrava que els ciutadans ja havien assolit una llibertat inèdita fins fa un temps gràcies, en part, però no exclusivament, a les xarxes socials, que havien trencat els discursos hegemònics. El que mobilitza la ciutadania emancipada, afirmava Viejo, és la causa i no el moviment per si mateix. S’agreguen i es desagreguen sense mirar enrere. Ja ningú no neix, creix i mor sent socialista, convergent, o popular a l’Àrea Metropolitana 2.0. El ciutadà és del que més li convé, el que li sembla millor o el que el motiva.
Un altre politòleg més jove, Ismael Peña López, ha suggerit que potser l’anàlisi dels grans corrents polítics catalans, que presumeix que la gent només pot ser o d’esquerres o de dretes, o catalanista o espanyolista, s’està quedant curt per explicar-ho tot. Peña suggereix d’afegir-hi un altre factor: la regeneració política, que podria contrapesar amb energia la resta de factors. L’adscripció nacional o l’adscripció ideològica minven davant la voluntat dels electors d’un canvi de les regles i de més transparència en les regles del joc polític local.
Sens dubte el millor escenari per posar a prova la tesi de PeñaLópez a la regió metropolitana serà Sabadell, on els socialistes
Més grups polítics, nous i no tan nous, s’hauran de tenir en compte després de la nit del 24-M
tributaran per les presumptes males accions del seu antic líder, Manuel Bustos. Només la fragmentació de les alternatives al PSC en aquesta ciutat –hi ha com a mínim quatre candidatures que rivalitzen alhora pel vot progressista– juga a favor de la llista socialista a la capital del Vallès Occidental.
La fragmentació és un dels factors que jugaran amb els números el 24-M. Serà una nit moguda per als redactors de tots els diaris, que hauran d’ordenar les columnes dels resultats electorals. Hi ha més partits en concurs –aquest fenomen ja va passar el 2011– però sobretot més partits amb possibilitats de tenir una presència en els governs locals que ja no es podran incloure en la insignificant categoria dels “altres partits”. Caldrà parar atenció a Ciutadans, que per exemple a l’Hospitalet –on la socialista Núria Marín espera un resultat acceptable– podria convertir-se en un partit decisiu per a la governa- bilitat de la ciutat. O comprovar què passa a Cornellà, on una candidatura insòlita d’activistes de la CUP i Podem –aigua i oli, independentistes i unionistes, segons la vella explicació política monocolor– intentarà esgarrapar l’hegemonia històrica del socialista Antonio Balmón. No és l’únic lloc on passa aquest fenomen: a Badalona, una combinació política semblant anima una alternativa a García Albiol, però també als vells dinosaures de CiU i PSC.
La CUP podria ser un factor rellevant, especialment a les comarques del Vallès metropolità, on presenten candidatures sòlides i capaces de rivalitzar amb l’esquerra i també amb el sobiranisme d’ERC i fins i tot CiU –alerta amb el transvasament de vots en el circuit tancat de CiU, ERC i la CUP–.
En aquest sentit caldrà estar atents al que passi a Sant Cugat, on Procés Constituent i la CUP han unit forces amb el propòsit confés d’impedir una nova majoria absoluta de CiU. El PSC, per la seva banda, podria tenir dificultats per reeditar la seva majoria a Terrassa. La CUP, Ciutadans i Terrassa en Comú –la candidatura que va rebre el suport personal de Pablo Iglesias– podrien enfosquir l’hegemonia que en les últimes eleccions representaven Pere Navarro pel PSC i Josep Rull per CiU. Tots dos han renunciat enguany a presentar-se.