Imprimir la llegenda

CRÍTICA DE TV

Messi, el film d’Álex de la Iglesia que ara emet Canal +, reconstrueix la infantesa i joventut del jugador des de les seves primeres passes en un club de Rosario fins a la seva explosió al FC Barcelona. El sistema imaginat per De la Iglesia i Jorge Valdano, guionista, és tractar el jugador com un fantasma absent: tothom parla d’ell en passat, com si estigués inscrit en la memòria mítica. I la manera de fer-ho és revivint les etapes de la seva vida de formació gràcies als films familiars que el seu pare va enregistrar quan jugava en els primers equips, amb la seva sorprenent capacitat per esquivar jugadors contraris. Aquesta insistència paterna és paradigma del film sencer: quan el pare de Messi fa de càmera amateur ja estava pensant en el que seria el seu futur, convençut que el jugador acabaria prosperant i que aquest treball minuciós de documentació era com la preparació icònica de la seva consagració. Realment, poques vegades et trobes amb una idea tan visionària per part d’un documentalista.

Per establir aquesta remembrança, De la Iglesia convoca amics d’infantesa, periodistes, companys d’equip, exjugadors i tècnics, reunits en diferents taules parades de restaurants a Rosario, Buenos Aires i Barcelona. Tots reflexionen i descriuen els diversos nodes narratius de la seva carrera, quan s’havien de prendre les decisions clau, i destaquen especialment la progressió del seu creixement i les incerteses de si es quedaria a Barcelona o no, així com altres aspectes del seu caràcter i del seu futbol irrepetible. De la Iglesia filma aquestes taules no reservades, sinó al mig del menjador, envoltades d’altres taules, que semblen ocupades per figurants que no tenen dret a mirar a càmera ni el que està passant al seu voltant. Amb aquesta argúcia, es crea un dispositiu fílmic transnacional: sembla que totes les taules estiguin en un menjador únic, on els diferents convidats creuen les seves reflexions, en un muntatge de concepció original, compulsiu, que salta d’una taula a l’altra, amb un La manera d’entrelligar records, valoracions i material d’arxiu fa de ‘Messi’ un film de categoria tractament del so que no té res a veure amb els reportatges televisius habituals sobre l’esport. És en aquesta manera d’entrelligar els records i valoracions de cadascú i d’utilitzar el material d’arxiu que el film adquireix categoria com a tal.

El film que es va realitzar sobre Zidane, dirigit per Douglas Gordon, se centrava en el minuciós detall gestual del jugador, capturat en tots els seus moviments per disset càmeres en un sol partit del Reial Madrid contra el Vila-real. A diferència d’aquesta obsessió pel cos de l’ídol madridista, a Messi la imatge del jugador sempre està mediatitzada pel testimoni oral d’algú que convoca un record seu a la conversa.

En el fons, aquest film de De la Iglesia és un homenatge indirecte a la famosa afirmació de L’home que va matar Liberty Valance, de John Ford, sobre si era millor explicar els fets o construir una llegenda. En aquest sentit, Messi aspira a ocupar un espai en aquesta impressió llegendària: tractar el protagonista com un espectador de la seva extraordinària proesa.