‘Gentleman’ de la música

EMúsic i compsoitor, fundador de Los Mustang l guitarra solista Marco Rossi, nascut a Barcelona però d’origen italià, va ser un dels músics més inquiets de la Barcelona cultural dels anys seixanta. Membre fundador de Los Mustang, sempre va ser considerat el cervell gris d’aquesta popular banda pop que també va tenir entre les seves files el baixista Miguel Navarro, el guitarrista rítmic Tony Mercader, el bateria Toni Mier i el cantant Santi Carulla. Va batejar la seva banda amb el títol d’una cançó del famós conjunt britànic The Shadows, un grup amb un estil interpretatiu elegant i pulcre que l’inspiraria, com a centenars de grups musicovocals espanyols d’aquella mateixa època. Van gravar un munt de discos per al segell Regal, filial de la multinacional EMI, i la seva especialitat era fer curoses adaptacions d’èxits de solistes i formacions internacionals del moment, en què destacaven les d’èxits de The Beatles com Conocerte mejor o El Submarino amarillo, dels quals van vendre desenes de milers de còpies i els van fer enormement populars per tot Espanya. Malgrat les limitacions temàtiques i de repertori que els imposava la seva discogràfica, va ser responsable de la direcció artística del combo, especialment a partir del 1968, any que va deixar de participar en les seves actuacions en viu, passant a la rereguarda per liderar la banda des de les bambolines. El músic italoespanyol firma llavors, individualment, algun dels últims senzills de la primera etapa de Los Mustang com La sombra del camino (1969) o el conceptual Mustang, reino prohibido del Himalaya (1970).

Demostrant el seu talent i polivalència, Rossi també va treballar com a arranjador per a altres artistes i, sobretot durant la segona meitat de la dècada, obrint-se camí com a composi- tor de bandes sonores cinematogràfiques i jingles per a anuncis radiofònics i televisius, col·laborant sovint amb el prestigiós realitzador i publicista Leopoldo Pomés. Entre les pel·lícules per a les quals un brillant Rossi va crear partitures destaquen films dels directors de l’Escola de Barcelona, que va freqüentar, com Lejos de los árboles, de Jacinto Esteva (19631970); Noches de vino tinto, de José María Nunes (1966); Dante no es únicamente severo, de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà (1967), la banda sonora del qual va guanyar el premi Pentagrama d’Or del Festival de Nou Ci- nema de Pesaro (Itàlia); Ditirambo, de Gonzalo Suárez (1967); Cada vez que, de Carlos Durán (1967) o Las crueles/Cadáver exquisito, de Vicente Aranda (1969).

A finals dels anys setanta, després d’una aturada de gairebé una dècada durant la qual Rossi va exercir en diversos sectors professionals, entre els quals l’automobilístic, Los Mustang tornarien a la càrrega gràcies al gran èxit registrat pel festival Hasta Luego Cocodrilo celebrat al Palau d’Esports de Barcelona al costat de Los Si- rex, Gatos Negros i Cheyenes. En aquesta segona etapa, bàsicament com a grup de revival, van continuar gravant i també actuant per tot Espanya i van conformar, amb Los Sirex, grup amb què compartien oficina de gestió, un espectacle de nostàlgia musical que va funcionar molt bé durant diversos anys, girant per tot el país.

L’any 2000 Los Mustang van optar per posar punt i final a la seva etapa i per fer-ho van convocar tots els seus fans i seguidors i la premsa per a diversos concerts de comiat en els quals es va fer palesa la determinació irrevocable del quintet de retirar-se per sempre, després de quaranta anys d’una trajectòria d’èxit.

La decisió gairebé immediata de Santi Carulla de tornar a actuar fent servir com a ganxo per al públic el nom de Los Mustang –malgrat fer-ho envoltat de músics que no tenien res a veure amb els membres originals de la banda– va causar un distanciament entre el cantant i els seus antics camarades, entre el quals Marco Rossi era el més bel·ligerant i dolgut per aquell fet.

La defunció va ser el 17 de maig a Cadaqués, localitat on Rossi vivia de manera gairebé permanent des de feia molts anys després de jubilar-se i que havia visitat per primera vegada a començaments dels daurats anys seixanta, quan de la sala de festes El Rancho Los Mustangs en van fer el seu quarter general durant uns quants estius, envoltats de turistes estrangeres entusiasmades per les seves cançons. Les seves grans aficions, a més de la música, van ser el cinema, les motocicletes i navegar. Els que vam tenir la sort de coneixe’l i compartir la seva generosa amistat tenim el record inesborrable d’un autèntic gentleman, educat, cultíssim i, el més important, una magnífica persona.

.