Crònica de Molins de Rei

La devastadora crisi de la indústria tèxtil de la dècada dels setanta es va emportar la fàbrica Malvehy, que amb la fàbrica Samaranch van ser dos grans centres de treball de Molins de Rei. Pere Madorell i Muntané va ser l’últim director de la fàbrica Malvehy, que el seu pare Francesc va portar durant molts anys.

Al capdamunt del carrer de l’Onze de Setembre, davant del petit turó on es va erigir el dipòsit de l’aigua, que amb el pont de pedra sorrenca vermella de Carles III al Llobregat van ser dues destacades imatges de la localitat, va construir-hi una bonica torre, envoltada d’un jardí ben cuidat amb pèrgola. En una casa lateral, el seu primogènit Pere hi ha viscut fins fa uns quants dies. La torre va ser demolida per construir-hi un edifici d’apartaments, el dipòsit de l’aigua va ser desmantellat, i el 1971 el pont va sucumbir a una inundació del Llobregat.

Pere Madorell, casat amb Maite Reventós, d’una distingida família barcelonina, va haver d’esforçar-se per tirar endavant una família nombrosa. Va ser un actiu ciutadà, que va participar en l’Assemblea de Catalunya, diverses vegades regidor de l’Ajuntament, militant de Convergència Democràtica molt interessat en la vida cultural molinenca. El seu germà Josep Maria, que recordo treballant a les golfes de la bonica mansió paterna, en els seus cò- mics infantils que publicava en diaris i a Cavall Fort, recreador del popular Massagran, va morir el 2002. Al principi de la seva tasca artística li vaig dedicar un article a Abc.

Pere Madorell va escriure diversos llibres sobre temes locals, com Uns mesos negres i altres històries, Cent relats d’ahir d’avui, Crònica lliure de Molins de Rei, Fets i persones de Molins de Rei. Va publicar molts articles a El Llac, del qual ha estat administrador i articulista Miquel Rius, el meu entranyable amic de la infantesa.

Sovint en les meves espaiades visites l’anava a veure a casa seva. En Pere, sempre molt atent, va ser un senyor de Molins de Rei molt obert al món. No oblidaré mai que va presentar una conferència que vaig pronunciar a les escoles públiques sobre l’Estat d’Israel, ni més ni menys que a l’hivern del 1967, al cap de pocs mesos de la guerra dels Sis Dies.

La seva mare, Roser, era cosina de la meva mare, que portava el seu mateix nom. La família Muntané tènia les arrels a Molins de Rei i al carrer Major d’aquesta ciutat va estar oberta una espaiosa i antiga botiga regentada per les tres tietes solteres, que visitàvem els diumenges sortint de missa de dotze. Tothom coneixia la botiga com cal Marxant. Pere Madorell va ser historiador d’aquell temps.

.