La Vanguardia (Català-1ª edició)
Bany de multituds
Nick Cave va enlluernar a l’auditori del Fòrum amb un concert inoblidable
A relativament pocs metres d’on havia actuat per última vegada a Barcelona, Nick Cave va donar una gran lliçó i sobre tot art majúscul. I en loor de multitud, literalment. L’australià es va acostar novament al Fòrum per oferir un compendi del seu extens cançoner. I ho va fer en excels estat de forma i amb ganes de compartir amb l’aficionat una vetllada que va tenir més de cerimònia i catarsi que de concert estricte.
Les característiques de la vetllada, a recinte tancat a diferència de l’esdevingut fa dos anys a l’esplanada del Fòrum en el Primavera Sound, havia provocat que el taquillatge s’hagués esgotat fa mesos i l’expectació fos elevada. Al cap i a la fi, Barcelona era una de les ciutats triades per l’artista en la seva gira europea de dinou cerimònies musicals, on, segons ell, “crear un espec-
El músic va trencar el protocol i va permetre que el públic l’acompanyés en la immediatesa tota la nit
tacle únic, una cosa especial i fora del comú”. I bé que ho va aconseguir. Perquè poc després de la inicial Water’s edge, amb el públic assegut ordenadament a les seves respectives butaques, el camaleònic i genial artista australià va animar el públic a acostar-se a l’ampli escenari del recinte, i no només això, ja que en algunes cançons ( Higgs Boson Blues) es va introduir entre el públic ja posat dret al mig de la part davantera de la platea, tocant-lo, cantantli, incitant-lo, a participar en un inesperat bany de multitud.
Cave va estar impressionant, en el que s’espera d’un artista magnífic, i que ahir a la nit va certificar aquesta condició. Va oferir, abillat amb vestit fosc, camisa blanca i sabates negres enxarolades, més d’una vintena de glorioses cançons, entre setlist oficial i generosos bisos, acompanyat per quatre sufocants Bad Seeds com Warren Ellis (el seu àlter ego en termes de bestialitat musical), Martyn Casey, Thomas Wydler i Barry Adamson. La música, amb l’un i amb els altres, va sonar durant les dues hores llargues que va durar el concert, no va descuidar el més que notable últim àlbum de Cave amb el seu grup referencial ( Push the sky away), i va repassar unes cançons que van evidenciar que el seu públic, més que fidel, és majoritàriament devot: catarsi, èxtasi i felicitat apareixien a mesura que desgranava joies com Red right hand, The ship song, Stranger than kindness o la insuperable Into my arms.
Assegut intermitentment davant un majestuós piano de cua, Cave va oferir gairebé una performance musical i escènica de nivell enlluernador, on va combinar el vibrant, l’humorístic, el poètic i, en suma, el magistral. Perquè això s’esdevingués va haver d’aparèixer el millor Cave, és a dir, el que per a molts és el millor cantant-compositor líric de l’escena rock i, a més, és el catalitzador de dues bandes superlatives (els ja esmentats Bad Seeds i Grinderman). És a dir que, a diferència del que algú podria haver imaginat d’una nit amb Cave al piano desgranant algunes de les seves meravelloses peces, el públic es va trobar una fera de l’escena que va combinar amb art apocalíptic humor negre, ferocitat rockera, emocionant dolença, poètica sensibilitat.