Avorriment elegant

Autors: W. A. Mozart sobre llibret de Lorenzo Da Ponte Intèrprets: Juliane Banse, Maite Beaumont, Joel Prieto, Joan Martín-Royo, Sabina Puértolas, Pietro Spagnoli. Orquestra i Cor del Liceu Direcció: Josep Pons Producció: La Fenice Director d’escena: Damiano Michieletto Lloc i data: Liceu (20/V/2015) Els bons coneixedors de l‘obra de Mozart saben que aquesta òpera és la més extraordinària creació del tàndem Mozart-Da Ponte, però també saben que no és gens fàcil captar l’esperit amb què cal enfrontar-se amb aquesta comèdia-eròtico-simètrica, últim gran fruit del Rococó musical que Mozart va cuinar amb ingredients que requereixen un equilibri delicat. Sis personatges que, més que exhibir àries (tot i que n’hi ha algunes de magistrals), el que han de saber és combinar veus en números de conjunt que van del duo al sextet, servits per una orquestració d’un refinament fasci- nant. Per això, encara que el Liceu hi ha posat ganes en aquest terminal de temporada, adoptar la producció frívola i bastant primària de La Fenice dirigida per Michieletto no es pot considerar un encert.

Voler situar una obra així en un hotel (de 5 estrelles! va!) i traslladar les actituds i els ambients al nostre segle XXI és un disbarat, perquè l’òpera té un component important: el text, que està massa sovint en contradicció amb el que veiem en escena, des del giardinetto fins a la barca, passant per dotzenes de contradiccions (se n’ha evitat una, suprimint l’escena dels uniformes de Ferrando i Guglielmo). Però, sobre tot, la manca de l’esperit mozartià, en els moviments i les actituds dels personatges, des del lascivíssim Don Alfonso (que per cert es passa tota l’òpera bevent com un descosit) fins a incongruències com la de que les dues dones s’esgarrifin davant la petició d’un petó quan n’han estat fent per tot arreu, i que la conversió en albanesos dels xicots consisteixi a anar de moderns amb camises de colorins, tot plegat resulta d’una entitat escassa. Es dirà que Così ja té un argument absurd, però no cal empitjorar-lo amb actituds que són lluny de l’esperit de l’obra original. El resultat va ser positivament avorrit en molts moments (només l’escena dels enverinaments va arrencar rialles).

L’equip vocal de l’obra va tenir al capdavant la soprano Juliane Banse, que no va resoldre gaire bé els seus compromisos, amb una veu aspra i tendent al crit, que es va mostrar tensa en el “Come scoglio” i es va rescatar parcialment en l’ària del segon acte. Molt bé en canvi la Dorabella de Maite Beaumont, potser la millor del conjunt, tant vocalment com escènica. En els papers d’amants, el tenor Joel Prieto va lluir una veu de color agradable però una constant tendència a entrar fora de temps, mal coordinat amb el Guglielmo de Joan Martín-Royo, que va destacar-se especialment en les seves àries. Molt bé la Despina de Sabina Puértolas, encara que exagerada, però vocalment molt satisfactòria. El Don Alfonso de Pietro Spagnoli va ser també molt ben cantat, però la producció li dóna un caràcter antipàtic i sense gràcia. Ah, i la concòrdia final es perd amb el panorama desolador que presenten els personatges, mig caiguts per terra i derrotats moralment. El públic va censurar agrament la tasca de Josep Pons, que tot i no estar gaire còmode amb la complicada partitura, va treure l’obra endavant millor cada vegada. En acabar l’obra, fou aplaudit; l’equip de la producció no gaire. El cor va estar molt eficaç.