Una city no tan smart

A les sales d’espera dels serveis d’urgències han instal·lat plafons que informen puntualment del temps d’espera per a cada especialitat. Si vostè s’ha trencat la tíbia, sabrà que té tres persones al davant i que el temps d’espera perquè l’atenguin és de mitja hora. El plafó te la gràcia d’entretenir. Fins que t’adones que no reflecteix la realitat. Que la mitja hora es converteix en dues, i així anar fent. Mera façana virtual.

Barcelona és la ciutat del Mobile World Congress, el més gran viver tecnològic peninsular, planter de la biomedicina, on flueix l’e- commerce i en la qual el que no sap què fer s’inventa una app. Si és de mobilitat, molt millor... Fins que et despertes de bon matí i t’informen que el centre de control de Renfe a Barcelona no funciona (una altra vegada). Surts al carrer, prens un cafè i t’adones que tothom té pressa per agafar el cotxe. Saben que hi haurà més trànsit i que les rondes es col·lapsaran (encara que ningú no es queixarà, perquè ho estan passant pitjor els que han quedat atrapats a les estacions).

Les grans ciutats són artefactes de gestió complexa. Fer-ho a 700 quilòmetres de distància en matèries com el ferrocarril i altres infraestructures és un endarreriment. És tornar la ciutat intel·ligent a l’edat de pedra. I això no es resol amb una app, sinó amb una cosa tan vella com la política. Quan sota la ciutat tecnològica s’amaga sempre el col·lapse ferroviari