Catàfores

s un d’aquests espectacles que el periodisme català (no tant diferent en aquest punt del madrileny, descrit com a caverna) ens ofereix de tant en tant: el bombardeig massiu de les posicions que no són hegemòniques. Fins a la total destrucció d’aquell obstacle menor que gosava posar traves al corrent dominant: la Unió de Duran, avui; ahir, el PSC de Navarro.

És a la unitat de cures intensives, el PSC. Estan replegats a les ciutats metropolitanes, els socialistes. Allà, no els arriben ni la pressió mediàtica ni la jerarquia de valors dominants en la política catalana: dret a decidir; independentisme. Per tant, després de tants anys de pressió, ja és dual, Catalunya. Però no en el sentit que els catalans estiguin pugnant per agrupar al voltant de sí o el no; sinó en aquest altre: dues Catalunyes s’organitzen entorn d’espais geogràfics diferenciats. Així és com avancen dos trossos de país: en línies paral·leles.

Són de collita pròpia, els errors que han empetitit el PSC. De tant encapsulat i endogàmic, s’ha convertit en això: en un partit sense porus, socialment impermeable. Era això el que li anunciava el segon tripartit: la catatonia que li va arribar després de la gran victòria de Mas (2010). En aquest estat, catatònic, el van bombardejar sense parar, en coordinació amb els grans grups socials i els partits sobiranistes, una gran majoria de tertulians. Va quedar planxat, el PSC; i van ser seduïts, els dissidents socialistes. I és això el que va quedar clar: la disminució socialista i la victòria ideològica del sobiranisme. Això altre ja no hi ha quedat tant, de clar: la victòria d’una Catalunya en línies paral·leles. Està sofrint un bombardeig mediàtic molt semblant, Unió. I com tots els bombardejos, selectiu. Beneficia els glamurosos dissidents: Castellà, Rigol, De Gispert, salvats de tota caricatura crítica. Pel que sembla, han estat obtinguts per mèrits propis, els seus càrrecs i el seus prestigis, i no pas gràcies al parasitisme: defecte de què ara, sobtadament, tothom acusa Unió. Bombardeig selectiu: s’emporten els defectes en exclusiva Duran, Espadaler i fins Surroca, portaveu des de fa dos dies. Reduït a caricatura, Duran: de tots els malestars nacionalistes, parallamps. De tots els mals vells de la política (secretisme, lobbisme, vinculació amb les elits), portador. De tots els defectes i vicis de CiU, expressió única.

Atrapats en l’estructura de CiU, i en el govern d’Artur Mas, no tenen ni marge de maniobra ni temps per fer un moviment, els d’Unió. És això el que volien salvar: els ponts. I és des de dins que volien fer-ho: sense sortir del govern. Fins en la batalla més clara, cal tenir un pla B, excepte en aquest procés, que és això el que persegueix: el tot o el res. Sobre els dirigents d’Unió recauen tota mena de judicis d’intencions denigratòries. De foc amic, n’ha rebut sempre molt, Duran. Però les bateries no han atacat a l’uníson i massivament fins que Mas no ha decidit això: enderrocar CiU, la vella coalició del seu partit, per crear la coalició de la seva persona. Les bateries no han atacat Unió fins que Mas no ha decidit això: la coalició de la seva persona