Els polítics i les llistes

LA llista independentista única i sense polítics per al 27-S proposada per Oriol Junqueras sona més com un moviment tàctic que com una proposta viable. Es pot entendre que, amb la llista del president Mas i amb la llista off policy del president republicà, l’un i l’altre pretenen aparèixer com els paladins de la unitat sobiranista, però segrestar els polítics en aquesta hora resulta desconcertant, entre altres raons perquè han estat ells els que han engegat un procés que ha estressat el país els últims tres anys. La seva retirada a l’últim moment en aquest punt de la història semblaria un disbarat.

L’últim any, el procés ha perdut alguns dels partits que el van impulsar, entre els quals ICV i UDC, però a més s’han deteriorat les relacions entre CDC i ERC, i encara més entre els seus dos líders. Tot això ha fet perdre intensitat al moviment sobiranista i s’ha encomanat a les entitats de la societat civil que els acompanyaven en aquest complex viatge. I no només això, sinó que s’han trobat en el dilema d’haver de decidir entre les dues estratègies, cosa que en debilita la transversalitat.

Certament, els partits cotitzen a la baixa en la societat, i per tant no emocionen gaire les seves sigles, però el regeneracionisme ha de passar per les seves actituds més que per les seves etiquetes, per abandonar pràctiques més que no pas per repintar les seus. Les democràcies són perfectibles, tot i que el sistema de partits forma part de l’estructura que les vertebra. En els últims anys han emergit les flaqueses (i les misèries) dels partits, però el problema és de control i transparència. La fiscalització dels ciutadans ha estat implacable amb les conductes i ha passat factura a les formacions.

Una llista electoral no pot ser un club de fans, ni una llista de celebrities. La gent vol que els qui dissenyen les rutes després condueixin el cotxe.