La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tsipras no ha pogut
Després de les eleccions gregues del 25 de gener d’enguany em preguntava: “Podem? Ja ho veurem” (31/I/2015). En aquella anàlisi constatava que la victòria d’Alexis Tsipras, líder de la Coalició de l’Esquerra Radical (Syriza), representava la implosió del model bipartidista de les quatre últimes dècades i apuntava que l’àgora grega s’havia convertit en el laboratori d’un canvi de cicle polític a l’Europa del Sud. Podem? Ja ho veurem, responia. Tot dependrà –afegia– de la solvència de Tsipras a l’hora de concretar una aposta programàtica força complicada: fi de l’austeritat, pujada de salaris, baixada d’impostos i renegociació del deute amb la troica (BCE, FMI i CE). Temps hi haurà –concloïa– per avaluar si aconsegueix la quadratura del cercle o, per contra, es constaten els temors dels analistes que consideren que es tracta d’un pla populista abocat al fracàs.
Cinc mesos després, amb un acord gairebé ultimat al si de l’Eurogrup, Tsipras ha estripat les cartes: ha convocat un referèndum sobre l’oferta europea, qualificada d’ultimàtum, prenent el poble grec com a ostatge de la partida de pòquer del seu ministre de Finances, Ianis Varufakis, amb els seus col·legues europeus. Val a dir que l’ús de l’arma del referèndum pot ser legítim –el socialista Iorgos Papandreu ja ho va intentar fa 4 anys–, però no així una convocatòria feta a cop calent, sense temps i forma per a un debat democràtic i contradictori, que planteja a la pràctica un sí o un no a la Unió Europea, com ha resumit Jean-Claude Juncker.
Des d’aquesta òptica, el recurs al referèndum per part de Tsipras representa una fugida cap endavant per esquivar les divisions internes a Syriza, amb el mateix Tsipras al capdavant de l’anomenat sector presidencial o moderat davant l’ala més radical de la coalició, de la que és un dels seus teòrics l’economista Kostas Lapavitsas, que defensa la sortida de l’eurozona i la tornada a la dracma, amb el seu corol·lari: una devaluació que castigaria sobretot els ciutadans més desfavorits. Al seu dia, amb el rebuig frontal d’Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, el llavors primer ministre Papandreu estimava que els ciutadans grecs havien de ser consultats sobre els sacrificis que imposava el manteniment en la moneda única. Ara l’aposta de Tsipras és un farol: demana als grecs que rebutgin amb “un gran no l’ultimàtum” europeu, però afirma que aquest vot no representaria la sortida de l’euro.
La deriva de Tsipras, com l’ha qualificat el diari progressista francès Libération (19/VI/2015), es va escenificar en el debat parlamentari de dissabte passat quan va tirar endavant la convocatòria del referèndum amb el suport de Syriza, dels seus aliats ultraconservadors (Anel) i els neonazis d’Aurora Daurada. En una tensa sessió parlamentària, amb els diputats de l’ala radical de Syriza celebrant l’esdeveniment, l’oposició va interpretar la pregunta de Tsipras com un plebiscit sobre l’euro i Europa. En concret, l’emergent líder centrista Stavros Theodorakis, de To Potami, va acusar el Govern de SyrizaAnel de “liderar el lobby de la dracma, treure el país de l’euro i col·locar-lo al caire de l’abisme”. Setmanes abans, en un altre debat parlamentari, Theodorakis ja havia posat en dubte l’estratègia negociadora de Tsipras: “Quan la meitat del seu partit desitja sortir de l’euro, no es tracta d’un senyal de pluralisme, sinó d’un perill per al país”. To Potami i Pasok havien mostrat la seva disposició a donar suport a un acord amb els socis europeus.
Mentrestant, el populisme de diferent signe que tenalla Tsipras pot provocar, com ha sintetitzat el periodista Mateo Madridejos, “un retrocés deplorable en el procés de modernització de la Grècia sorgida de les tenebres de l’Imperi otomà el 1830”. És evident que els dos premis Nobel d’Economia (Stiglitz i Krugman) que han intervingut en el debat grec tenen raó quan qüestionen la política austericida de la troica, però obliden que no estem en les presidencials nord-americanes del 1992 quan va fer fortuna aquella consigna que va donar la victòria a Bill Clinton davant Bush pare: “És l’economia, estúpid” (“The economy, stupid”). Ara, a Grècia, caldria capgirar la frase: “És la política, estúpid.”
En efecte, des de l’endemà de la victòria de Syriza, que es va beneficiar d’una prima de 50 escons com a primera força (36,3% dels vots), Tsipras es va aliar sorprenentment amb Anel (Grecs Independents), la força ultraconservadora de Panos Kammenos, escindida de la dreta (Nova Democràcia). Kammenos, l’actual ministre de Defensa, ha flirtejat amb la Rússia de Vladímir Putin com a teòrica opció de recanvi per a Grècia, un país amb una posició geoestratègica clau per a Europa.
La coalició de Govern a Atenes, en suma, és una amalgama de populistes d’esquerres i dretes, que inclou des dels neocomunistes fins a l’extrema dreta xenòfoba i antieuropea, amb el nexe comú del rebuig del diktat de Brussel·les i la caricaturització d’Angela Merkel, convertida en cap de turc de tots els mals. Evidentment, Alexis Tsipras ha forjat les seves aliances en virtut de la legitimitat que li van donar els electors, però oblida que la mateixa legitimitat també la tenen els altres estats membres de la Unió Europea, començant per Alemanya, on la cancellera Merkel governa amb una gran coalició amb l’SPD que suma el 67% del vot popular.
Tsipras es debatia entre l’acceptació d’un nou rescat, amb condicions difícils de digerir, o la deriva populista, a risc del corralito, una fallida financera i la sortida de l’euro. I, després de jugar a dues bandes, ha acabat optant pel segon camí, malgrat que la majoria dels grecs continuen sent favorables a la moneda única perquè temen que l’anomenada Grexit agreugi encara més la seva situació. El país ha entrat de nou en recessió el primer trimestre del 2015 i té els deures per fer: excés de burocràcia i hipertròfia del sector públic, sistema fiscal obsolet i evasió crònica, dèficit pressupostari permanent i deute galopant, clientelisme quotidià i poder omnímode dels grups oligàrquics... Ho torno a dir: Tsipras no ha pogut.
El poble grec ha acabat sent l’ostatge de la partida de pòquer de Varufakis amb els seus col·legues europeus