Beatles i partits polítics

Ahir divendres es van complir cinquanta anys de l’actuació dels Beatles a la Monumental de Barcelona. Jo hi vaig ser aquell 3 de juliol del 1965. El concert va suposar una injecció de modernitat i fins i tot d’“antifranquisme” per a una Barcelona que en poc temps va veure la Caputxinada, la posada en marxa de la discoteca Bocaccio i la consagració del Carrer Tuset com a àrea d’impuls a la llibertat i la renovació cultural.

Per mi, aquell temps estudiant de Dret i d’Econòmiques, aquell any em convida a recordar les lliçons de l’aleshores catedràtic de Dret Polític Manuel Jiménez de Parga que després, amb la transició postfranquista, destacaria en la política espanyola.

Jiménez de Parga ens ensenyava com funcionaven les democràcies occidentals i ens ensenyava que sense partits polítics les democràcies no ofereixen garanties d’alternança. Per això en la transició es va muntar un sistema de partits polítics per impulsar la democràcia. De vegades es diu que els mecanismes que es van instrumentar per enfortir els partits van ser tan forts que la “nostra democràcia” es va anar convertint en una partitocràcia amb llistes electorals tancades, corrupció i poca obertura a la ciutadania.

Dit això, tots desitgem que es canviïn les lleis electorals i el finançament dels partits per disminuir la corrupció i millorar la democràcia, però pocs podíem vaticinar que assistiríem a un procés com l’actual en què grups fora de la contesa electoral democràtica determinen qui manarà en el nostre municipi, la nostra autonomia o el mateix Govern de la Nació.

Val a dir que durant aquells anys seixanta del concert barceloní dels Beatles, la inexistència de partits polítics democràtics donava peu al fet que la incipient oposició al règim es manifestés a través d’associacions de veïns, agrupacions sindicals antagòniques al sindicalisme vertical falangista, entitats catòliques, fundacions progressistes o, fins i tot, colles sardanistes, esbarts dansaires o els Setze Jutges.

Amb la transició, aquells que havíem militat d’una manera o d’una altra en l’oposició al règim lluitant per una democràcia a l’estil occidental que ens permetés entrar en la llavors Comunitat Econòmica Europea, ens vam veure recompensats per la instauració de la democràcia amb els seus corresponents partits polítics que se sotmetien periòdicament a la ratificació de les urnes.

Els que vam viure aquell anhel no ens expliquem l’evolució d’aquests últims temps. Les “confluències”, les “llistes de presidents”, les agrupacions d’indignats i altres fórmules ens fan recordar el tipus de règim contra el qual vam lluitar per poder ser acceptats a Europa o ens fan recordar, simplement, el règim imperant en certes dictadures personalistes del Tercer Món. Es diu que “la nostra democràcia” es va anar convertint en una ‘partitocràcia’