La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les dues carpetes
La llegenda situa dues carpetes sobre la taula del governant. Una posa a la seva portada: Urgent. L’altra, ATR, Assumptes que el Temps Resoldrà. Tenint en compte el seu comportament visible, el president Rajoy també té aquestes dues carpetes. En la primera hi ha diversos informes amb una sola orientació: com mantenir-se en el poder després de les eleccions generals del 2015 en un ambient hostil i amb insuficient intenció de vot. En la segona, diversos estudis entre els quals destaquen els que porten l’epígraf de Cataluña, escrit així, amb ñ. Molts, entre ells José María Aznar, l’han pressionat perquè traspassi aquests papers a la carpeta d’urgències, però en el Rajoy galaic i bifront va poder més el seu característic “o no” i els va deixar on eren. Catalunya s’arreglarà sola.
Potser no li falta raó, hauran pensat els seus assessors en conèixer l’enquesta del CEO que es va difondre ahir: malgrat la intensa activitat de l’independentisme, que no descansa ni un dia; malgrat la riquesa de les seves idees; malgrat que la sobirania és l’única novetat ideològica amb capacitat de proselitisme; malgrat el seu avanç entre els joves i malgrat les malapteses del poder central, són més els catalans que volen continuar a Espanya que els partidaris de la independència. La diferència és petita, però suficient per dir que aquest ambient d’opinió no és prou per crear un Estat nou. És creixent, cosa que hauria de fer pensar als sobiranistes què estan fent per perdre seguiment popular. I és prou vistosa com per certificar que la tècnica Rajoy no ha resolt res, perquè no va fer res, però tampoc no ha fabricat més independentistes, com tant se li va dir.
Així que amb aquest triomf teòric a la mà, Rajoy continuarà aparcant l’assumpte català en la seva carpeta del temps, sentirà la satisfacció de no haver cedit res i es dedica en cos i ànima a la tasca que l’apassiona: com mantenir el govern sense aquesta catàstrofe de les eleccions europees i municipals. I va de debò. Es proposa el prodigi de canviar en uns mesos el signe de la caiguda que es va construir durant diversos anys. Els comptes públics no li permeten pagar el que deu als funcionaris, però sí que li permeten avançar la rebaixa d’impostos per seduir la resta del personal. Va caldre disposar de 43.000 milions de la “guardiola” de la Seguretat Social, amb l’alarma que això suposa, però en aquest moment és prioritari reduir els ingressos per obtenir rendiment electoral.
Comença així la cursa de les urnes amb un instrument clàssic davant el qual l’esquerra només pot fabricar un argument: es castiga les classes més modestes i es beneficia les acomodades. Però el fet important és el que demostra: la voluntat del poder de mantenir-se al preu que sigui, encara que el preu sembli una compra de vots amb diners públics. Segur que en la carpeta de Rajoy hi ha moltes altres iniciatives en la mateixa línia. Les coneixerem, perquè el govern comunica malament, però quan comunica alguna cosa ocupa tota l’opinió. És el privilegi del governant, que pot comprar vots dient que crea benestar.