Beques insuficients

Al llarg dels últims cinc anys, el nombre d’estudiants universitaris amb dret a beca ha crescut a Espanya un 41,2%. Hi ha doncs al nostre país més alumnes becats que mai. Però això no s’hauria de valorar, exclusivament, com una bona notícia. Perquè la mitjana que rep cada un d’aquests becats se situa en els 2.562 euros. Aproximadament, el mateix que rebien els seus predecessors fa deu anys. Amb la diferència que, durant el mateix període de temps, el preu mitjà de la matrícula universitària ha crescut: en el curs 2013-14 se situava en els 1.257 euros, la qual cosa col·loca Espanya en la quarta posició europea pel que fa al preu dels estudis universitaris. I encara podríem dir més. Resulta que a l’Estat es donen grans diferències en funció de la comunitat autònoma en la qual es cursen els estudis superiors. La universitat catalana és, amb diferència, la més cara. Les seves taxes han pujat el 158% des del 2008. Són pujades sense parió, atès que a Madrid, la segona comunitat atenent aquest criteri, l’increment ha estat del 117%; i a la tercera, la Comunitat Valenciana, del 93%.

Aquestes dades procedeixen de l’informe publicat ahir per la Conferència de Rectors d’Universitats Espanyoles. I són, sense cap mena de dubte, descoratjadores. Perquè el que s’espera d’un país compromès amb el seu futur no és que aquesta mena d’ajuts es depreciïn amb el pas dels anys, sinó que, al contrari, creixin i, amb ells, creixi l’esperança col·lectiva en un futur més igualitari i equilibrat.

Les beques són un vell mecanisme per subvencionar els estudis i les investigacions dels alumnes sense prou recursos, una quantitat de diners que els ajuden a tirar endavant. Les han concedides i les concedeixen institucions privades. Però els estats avançats les han anat integrant als seus programes d’ajuts socials. Ningú no pot negar-ne els avantatges, els principals dels quals són segurament els relacionats amb l’objectiu de factor igualitari, ja que contribueixen a millorar les possibilitats de progrés dels qui aspiren a un futur millor i, disposant dels recursos intel·lectuals necessaris per assolir-lo, no tenen, en canvi, els recursos econòmics. Les beques constitueixen doncs una benedicció per als que van néixer amb talent però sense diners. I, alhora, suposen una intel·ligent inversió col·lectiva, ja que gràcies a elles la societat treu el màxim partit dels seus membres més dotats, independentment de quins siguin els avantatges o desavantatges derivats de la seva extracció social.

Tot això és prou sabut. I per això sorprèn doblement que la política oficial de beques estigui a Espanya tan desatesa. És cert que hem travessat anys de crisi, retallades i privacions, i les arques públiques se n’han ressentit. Però també han estat anys de molta reforma legislativa, dirigida sovint amb criteris censurables, com són els que han propiciat una reforma de la Lomce que va en detriment de les humanitats.

Si hem de creure els tornaveus del Govern central, el període de crisi estaria arribant a la seva fi. De fet, el Partit Popular basarà la campanya electoral de les pròximes generals en la idea de la recuperació econòmica i del creixement renovat. És per tant hora d’exigir-li que millori les dotacions destinades a promoure l’educació dels que tenen més talent que recursos. Aquesta serà, sens dubte, una línia d’actuació encertada.