El dilema grec

Centrar-se únicament i exclusivament en els aspectes monetaris de la crisi grega equival a perdre de vista part del que preocupa i afligeix els grecs i també el que podria proporcionar una solució.

Durant més de mig segle, els grecs han viscut temps agitats dominats pel perill i el risc. Si ens remuntem als anys trenta, van viure sota una brutal dictadura configurada a l’estil nazi i dotada d’una policia secreta similar a la Gestapo que enviava les veus dissidents a una illa convertida en camp de concentració. En aquestes circumstàncies, es va produir una peculiar conjuntura. Mussolini va envair el país. Per respondre al desafiament de preservar el respecte envers ells mateixos i envers el seu país, els grecs van deixar de banda el seu odi per la dictadura de Metaxas i es van unir per combatre contra els invasors estrangers.

Els grecs es van esforçar de tal manera de forma positiva en la defensa del seu país que Hitler va haver d’ajornar la invasió de Rússia per anar en auxili dels italians. Aquesta iniciativa va salvar probablement Stalin, ja que la demora va obligar la Wehrmacht a lluitar al mig del llot, la neu i el gel, i va estalviar inconvenients a les tropes britàniques, enviades precipitadament a ajudar Grècia a lluitar contra els italians. Tot i això, va salvar irònicament la dictadura de Metaxas i la monarquia. El rei i les altes autoritats gregues van fugir a l’Egipte ocupat pels britànics i, com a nous aliats, van ser declarats part del “món lliure”.

Entretant, a Grècia, els alemanys van saquejar la majoria de les indústries, comerç marítim i queviures. Els grecs van començar a notar les conseqüències de la fam i l’escassetat. Com va observar Mussolini, “els alemanys els han pres als grecs fins els cordons de les sabates”...

A continuació, els grecs van començar Els grecs conserven viu l’odi contra els alemanys (aquest cop no contra els soldats, sinó contra els banquers) a contraatacar. L’octubre de l’any 1942, van iniciar un moviment de resistència que en el termini de dos anys es va convertir en el més ampli d’Europa. Mentre França va haver de manifestar que únicament disposava de menys de vint mil partisans, els grecs van poder exhibir una força d’uns dos milions d’efectius i van fer front almenys a dues divisions de soldats alemanys, sense ajuda exterior.

Quan va acabar la guerra, el primer ministre, Winston Churchill, estava decidit a tornar Grècia al tipus de govern anterior al conflicte, la monarquia i l’antic règim, preocupat per la influència comunista en el moviment de la resistència. Va intentar que les forces anglo-nord-

WILLIAM R. POLK, americanes, preparades per envair Itàlia, es dediquessin en canvi a atacar Grècia.

Va intentar modificar tan dràsticament els plans bèl·lics, que gairebé va fracturar l’aliança militar aliada; com que no se’n sortia, va llançar tots els soldats que encara controlava contra Grècia i va precipitar una guerra civil que va esquinçar el país. Els líders clandestins van resultar enganyats i el seu moviment va ser esclafat. La burocràcia, les forces de seguretat i els programes propis d’abans de la dictadura prebèl·lica es van apoderar de la situació.

Quan el Regne Unit es va quedar sense fons i no va poder finançar la seva política, Churchill va cedir Grècia als nordamericans, que van aplicar la “doctrina Truman” i hi van subministrar el finançament necessari.

Els diners dels Estats Units van salvar provisionalment la situació, però la mà dura del règim anterior va donar pas a una nova generació d’aspirants a demòcrates. Aquest és el tema, tan ben il·lustrat, de la pel·lícula Z de Costa Gavras, amb Yves Montand en el paper protagonista. Com es veu al film, el moviment progressista va ser dominat per una nova dictadura militar, el “règim dels coronels”. Quan la junta militar va ser enderrocada el 1974, Grècia va gaudir d’un breu període de “normalitat”, però cap de les ferides obertes en la societat no havia cicatritzat.

Prescindint del partit polític que nomenava els ministres del govern, la qüestió és que l’antiga burocràcia s’autoperpetuava i continuava al comandament de la situació, prosperava la corrupció i, factor de màxima importància, Grècia s’havia convertit en un país que Aristòtil hauria qualificat sens dubte d’oligarquia.

Els més rics van recórrer a les seves riqueses per ocupar tots els nivells de l’economia i van configurar un sistema financer bàsicament externalitzat. El port del Pireu es va omplir a vessar de iots de grans dimensions, propietat de gent que no pagava imposats, i Londres es va engreixar pràcticament a costa de l’economia grega. Els fons de diners comptants prosperaven fora del país.

Aquest panorama podria haver durat molts més anys, però quan Grècia es va unir a la Unió Europea el 1981, els banquers europeus (principalment els alemanys) van veure una oportunitat: van anar en massa a Grècia a oferir préstecs. Fins i tot es van barallar pels grecs sense prou ingressos per respondre dels préstecs i, posteriorment, els creditors van exigir el seu reemborsament. Víctimes de la crisi econòmica, les empreses van començar a flaquejar, van començar a tancar, va augmentar l’atur i les bones perspectives es van esfumar.

En efecte, no hi ha cap possibilitat de reemborsar els préstecs. Ni s’haurien d’haver ofert ni tampoc acceptat. Per mantenir-se a la superfície, el Govern ha retallat els serveis públics (tret del cas de les forces armades) i el poble n’ha patit les conseqüències.

En ocasió de les eleccions de l’any 2004, els grecs no ho havien passat encara prou malament per votar la coalició radical liderada pel partit de la Unitat (Syriza). Només el van votar un 3,3% dels electors. Van venir després anys d’irritació, desaprovació de la classe política i penalitats. El factor que va propiciar llavors la victòria electoral de Syriza va ser una combinació de ràbia popular, que se sentia enganyada pels banquers i per la pròpia insensatesa, i desesperança per la constatació que no hi havia cap sortida.

Després d’un seguit d’intents fallits d’assegurar-se el mandat, Syriza va guanyar les eleccions de l’any 2015 amb un 36,3% dels vots i va obtenir 149 dels 300 escons del Parlament grec. En l’actualitat, les condicions en què es troba al país i que van impulsar aquest vot són encara més apressants: la renda nacional de Grècia ha disminuït al voltant d’un 25% i l’atur juvenil ha superat de llarg també el 25%.

En quina situació deixa aquest panorama els negociadors? Els grecs estan atacats d’irritació. Les penalitats no són per a ells cap novetat. Conserven encara viu en la memòria l’odi que sentien pels alemanys (aquesta vegada, però, no contra els soldats, sinó contra els banquers alemanys). Una vegada i una altra s’han sen- Si la proposta no planteja condonar la major part del deute, és probable que els grecs votin per sortir de l’euro tit denigrats i menyspreats pels seus propis polítics.

El primer ministre Alex Tsipras ha de saber que, si al seu torn és acusat de resultar “venut”, la seva carrera s’ha acabat. I l’oferta que ha fet el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu pesa com una llosa sobre la situació econòmica i política de Grècia. Els grecs observen que el que ara ells sospesen, sortir de l’euro, s’assembla força a les postures anteriors de britànics i suecs.

En conseqüència, llevat del cas que els termes proposats ofereixin una autèntica oportunitat d’una vida millor mitjançant una condonació de la major part del deute, considero probable que els grecs votin diumenge a favor d’una sortida de l’euro.

JAVIER AGUILAR