La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una democràcia enverinada
Probablement no hi ha hagut mai temps millors. Una altra cosa és que ens penséssim, amb certa ingenuïtat, que estàvem ajudant a canviar el món quan en realitat era el món el que ens canviava a nosaltres i ens deixava aquest pòsit de malenconia que es redueix a creure’ns que hi va haver temps millors. Si n’hi va haver, van durar tan poc que porta feina definir-los. Des de quan, fins quan i per què? El que sí que em sembla evident és que les dificultats per ser ingenus han augmentat considerablement.
Julian Assange ahir va fer 44 anys. En fa tres que està asilat a l’ambaixada de l’Equador a Londres per protegir-se de l’extradició que li demana Suècia, on va fotre quatre claus, dos dels quals reglamentaris i els altres menys. El dilema dels “claus d’Estocolm” no hauria entrat en la història universal, on ja ocupen un lloc notable, si no hagués estat perquè el lasciu Assange és dipositari d’una infinitat de materials secrets dels Estats Units que revelen la il·legalitat de les seves actuacions i del control de la informació d’enemics i amics, especialment aquests últims, als quals es tracta i es qualifica amb el menyspreu que acostumen a gastar des de sempre els imperis per referir-se als seus súbdits.
És a dir que si al senyor Assange se li acudís mirar de demostrar la diferència entre cardar agradablement i a voluntat de les parts, i el que se’n diu violència de gènere, hauria de sortir de l’ambaixada, controlada pels serveis més sofisticats del món, i el portarien a judici a Estocolm per dirimir sobre les seves parts més íntimes i les variables consideracions de dues dames nòrdiques. Però que no havíem quedat que Suècia era el país més liberal del món que donava una càlida acollida als rebels tot contrastant amb el seu clima? A veure si t’aclareixes, imbècil. Olof Palme, aquell que donava empara fins i tot als desertors nord-americans de la guerra del Vietnam, ja es va acabar. Més exactament no es va acabar, sinó que el van acabar matant-lo.
Avui Suècia és un aliat capital dels Estats Units, com ho són els altres de l’anomenat món liberal, encara que els seus interessos estiguin en disputa, cosa que fa que consentin a l’Agència Nacional de Seguretat (NSA) que t’ho escoltin tot, des de la conversa més íntima fins a la més delicada: els contractes superiors a 200 milions de dòlars. De manera que ells saben el que ni tan sols tu encara no has firmat i poden aconseguir que el mercat sagrat sigui una manipulació dolosa. I el que és més impressionant: sense que el cornut burlat faci ni tan sols la temptativa d’enfadar-se. El recent descobriment d’un talp de la CIA en l’entorn polític íntim d’Angela Merkel no s’assembla pas a aquell Guillaume que espiava per a l’enemic i va aconseguir la dimissió de Willy Brandt el 1974. Ara es tracta de contemplar La vida dels altres, l’impressionant film que ens va commoure a tots els ingenus de la terra, mentre l’Imperi juga a convertir-se en la Stasi que els defensa dels competidors.
Julian Assange fa tres anys que és a l’ambaixada londinenca de l’Equador, el país més denunciat pels grans emporis mediàtics com el més implacable enemic de la llibertat d’informació. Si Assange és a l’ambaixada de l’Equador és perquè cap altra no li ha donat empara, amb la qual cosa arribem a la següent conclusió: els qui controlen la informació poden convertir els líders de l’Aràbia Saudita en progressius liberals i els seus adversaris en feres dictatorials... que emparen els violadors de sueques. Si fos extradit tot just passaria per Estocolm, per anar a parar per tota la vida en una presó nordamericana. Encara que sigui australià s’ha saltat les regles del Gran Joc; el que faig jo és secret, el que fas tu és delicte. Podríem fer un relat semblant sobre Edward Snowden, exempleat de la CIA, asilat (a Rússia!) perquè no té ningú que l’accepti.
Tots els mitjans tecnològics que ens van dir que havien nascut per desenvolupar la nostra individualitat i independència són instruments de control de la nos- tra individualitat i independència. Des del mòbil més arcaic fins a l’ordinador més sofisticat. Els experts informàtics, que són gent amb un notable sentit de l’humor perquè dominen els secrets que no pesquem els humans rasos, solen enunciar com si fos un mantra: si ets jove i fas l’amor –cosa cada dia més arriscada des que Assange va gosar repetir l’expe- Assange, Snowden i el valent soldat Manning no ens faran més lliures, però sí més segurs de les nostres conviccions riència i entestar-se a fer dues vegades allò que s’hauria hagut de conformar a fer un sol cop– si fas l’amor, diuen, tingues la precaució que a l’habitació, saló o cotxe no hi hagi mai cap mòbil; és igual si està apagat o encès. Cap mòbil. Així evitaràs que algun dia “et descobreixis” fent el ridícul i preguntant-te com va passar allò que ni tan sols recordes.
De manipulació de la informació n’hi ha hagut sempre perquè des de sempre ens han enganyat. Només cal recordar aquella poca-soltada que assegura que les putes són la professió més vella del món. Mentida. La professió més antiga del món va ser la de sacerdot, el mitjancer entre els déus i els homes, tant si se’n deia xaman com bruixot o el que fos. No calen cursos d’antropologia per descobrir que la prostitució arriba molt després. L’escriptor Sánchez Ferlosio afirma que mentre no canviïn els déus no haurà canviat res. Fals.
Els déus canvien. Ho han fet sempre, en la mateixa mesura que canvien els sacerdots. Quan el mitjancer amb el futur i amb el més enllà es transforma, i de vegades li diuen guru, d’altres monjo, d’altres sacerdot, d’altres dirigent del partit, o secretari general o president incontestable i vitalici, som allà mateix. La gent necessita creure i resulta que cada dia l’hi posen més fàcil. Només li exigeixen un lliurament encegador que xoca frontalment amb l’evidència. Cada vegada es fa més difícil ser ingenu, perquè exigeix vorejar el fanatisme futbolístic i oblidar aquells vells progressos, avui menyspreats per elitistes, que asseguraven el lliure albir, la llibertat, la fraternitat i fins i tot la més humiliant i desvergonyida de les mentides, la igualtat.
No som iguals en res, començant per l’economia i acabant per la informació. I a més hi ha una dèria excelsa segons la qual la igualtat mata la creativitat de l’individu. Fixeu-vos en els grans estafadors del nostre entorn. Considerarien una ofensa que els igualin; són diferents en les manies, en les trampes, en les justificacions. Els grans noms de la Unió Europea han entès com una provocació la convocatòria d’un referèndum a Grècia que obligui la ciutadania a assumir el futur, no el passat, que han de pagar com si hagués estat seu i ells mateixos se l’haguessin gastat. El poble paga, però no compta en les decisions que prenen els senyors.
Un referèndum a Grècia és un repte per als qui han escurat el país, han agafat els diners i esperen fora la solució a la crisi; ells cobren i els altres paguen. Un referèndum a Catalunya seria exactament el contrari; si es guanyés es demostraria que una bona part de la ciutadania se sent còmplice del desfalc de les seves classes dirigents i els perdona perquè la pàtria exigeix sacrificis i la candidesa entusiasme. Dues decisions aparentment semblants tenen dos sentits diversos; o responsabilitzem els nostres de la fallida del país, o ens creiem el que els nostres líders corruptes asseguren. Cada vegada és més difícil ser ingenu, però l’edat de la innocència pot durar dècades.
Un hurra heroic per Julian Assange i Eduard Snowden i el valent soldat Manning! No ens faran més lliures, però sí més segurs de les nostres conviccions. Per això avui, dia cinquè de la llei mordassa del nostre inefable ministre de l’Interior, competidor de tants altres que la memòria preferiria oblidar, avui, dic, que una democràcia enverinada acaba convertint-se en un perill per a la convivència. D’alguna manera hem tornat a consagrar aquella deliciosa mentida del nostre passat que algú va batejar com a “oposició silenciosa”.