Grècia i la sobirania compartida

Grècia és un país plenament sobirà? No, si per ser sobirà entenem poder prendre les decisions que vulgui en matèria de política econòmica i monetària. Tampoc no ho són França, ni Itàlia, ni Espanya. No ho són d’ençà que van decidir adoptar l’euro. Són països amb una sobirania econòmica limitada i ho són voluntàriament, per decisió democràtica dels seus ciutadans.

Per això, Alexis Tsipras no pot invocar la sobirania grega per rebutjar les propostes dels membres de l’eurozona. No pot acusar la resta d’Europa de voler humiliar Grècia. Hi ha molts arguments vàlids contra la posició europea envers Grècia. Es pot dir que, en la difícil situació de Grècia, exigir més austeritat equival a allargar la depressió. Es pot defensar que les receptes de Brussel·les estan equivocades i que, si el deute és impagable –com tothom sap–, val més admetre-ho i partir d’una nova base. Es pot acusar Brussel·les i els principals governs europeus de preocupar-se més de salvar les institucions financeres que de millorar les condicions de vida dels ciutadans més desprotegits. Però no es pot dir que la posició de la resta d’Europa sigui una ofensa a la sobirania grega.

Mentre Grècia formi part de l’eurozona –i el meu desig és que en continuï formant part sempre–, els ciutadans grecs no poden decidir el que vulguin, unilateralment, amb relació a la política econòmica del país. Per tenir una moneda comuna, calen unes regles, i aquestes regles no les pot canviar cap país membre pel seu compte, encara que sigui mitjançant un referèndum. El mandat democràtic que el govern pugui obtenir no serà mai més vàlid que el mandat també democràtic dels altres membres de l’eurozona. Per això, el referèndum que el Govern grec ha convocat està mal plantejat. El Govern grec pot preguntar als ciutadans si volen seguir en l’euro, però no si volen complir les obligacions que això comporta.

Això no vol dir que Grècia s’hagi de resignar per sempre a la política d’austeritat, o almenys no necessàriament. El Govern grec i tots els altres governs de l’eurozona poden canviar el rumb de la política econòmica europea i optar per una línia més expansiva. Però ho han de fer col·lectivament (de fet, en part ja ho estan fent, encara que sigui amb una lentitud exasperant). La batalla s’ha de guanyar a Brussel·les, no a les capitals respectives. És un camí difícil, però si volem tenir una moneda comuna és l’únic camí possible. Tampoc no vol dir que Grècia hagi de retallar el dèficit públic exactament com li suggereixen els creditors. Els comptes públics es poden quadrar retallant pensions o tancant quiròfans, però també es poden quadrar apujant els impostos als més benestants o retallant en defensa. Hi ha moltes maneres. Pensar el contrari és caure en una trampa que escamoteja la possibilitat d’equilibrar el pressupost sense fer-ho pagar als més febles.

Alexis Tsipras va guanyar les eleccions prometent tres coses: renegociar el deute, canviar la política d’austeritat i seguir en l’euro. Les tres coses juntes eren molt difícils, però no necessàriament incompatibles. Exigien una paciència i una habilitat negociadora que el seu govern no ha tingut. La convocatòria del referèndum no és una injecció de democràcia, com va dir Varufakis. És un intent d’eludir la responsabilitat pel fracàs.

Alexis Tsipras va guanyar les eleccions dient que volia recuperar sobirania i que no podia ser que Grècia fos governada per correu electrònic des de Berlín. Són frases que fan molt efecte, sobretot quan una part de la població passa fam, com avui a Grècia, per a vergonya de tot Europa. Però són mots demagògics, buits. En adoptar l’euro, els ciutadans grecs van renunciar democràticament a una part de la sobirania del país. Ningú els la va prendre. La van dipositar voluntàriament a Brussel·les –no a Berlín–, com ho vam fer nosaltres i com ho van fer els altres països de l’eurozona. Ara no la poden invocar per sostreure’s a les seves obligacions.

El problema grec té moltes capes, molts angles. És difícil arribar a conclusions clares. Però n’hi ha una que no crec No es pot dir que la posició de la resta d’Europa sigui una ofensa a la sobirania grega que sigui gaire discutible. Els pensionistes i els ciutadans sense feina no tenen la culpa del que ha passat. En canvi, els polítics que han estat falsejant els comptes durant anys, que han comprat el suport dels votants amb avantatges fiscals que sabien que eren insostenibles i que no han tingut mai l’honestedat i el coratge de dir-los la veritat sobre la bancarrota del país, en tenen molta. La tragèdia és que els líders de Syriza tampoc tenen el coratge de dir-los que, sense l’ajuda dels sòcies europeus, Grècia no pot evitar el col·lapse del seu sistema financer, tret que renunciï a l’euro. Prefereixen donar la culpa a Brussel·les i continuar-los enganyant.

Però dubto que els puguin enganyar durant gaire temps. El referèndum es girarà contra ells.

OSCAR ASTROMUJOFF